Finally back!!

Here I am again!! Sento la llarga absència però entre estudiar, viatjar i també, cal admetre-ho, la rutina, he tingut poc temps i poques coses a explicar. Però com que sé que sense mi no podeu viure -o això penso jo! :)- he tornat per posar-vos al dia! En aquest darrer mes han passat moltíssimes coses: vaig tenir l'examen de meitat de semestre, he assistit a una carrera de crancs -i el “meu”, el cranc pel qual vaig apostar, casi guanya...-, he començat amb les compres de Nadal i... he anat a Beijing!!!! De fet, això ha estat aquest darrer cap de setmana! Així doncs, som-hi...

Ara mateix em trobo a la cafeteria de la universitat, on he vingut a estudiar xinès ja que a casa és gairebé impossible -masses distraccions, des d'amics al propi ordinador!- i, després de 90 minuts estudiant caràcters sense parar -em sé TOTS els que hem estudiat fins ara, uns 400 suposo...- necessitava un descans, una desconnexió, així que què millor que escriure al blog per posar-vos a tots al dia!! Comencem la història des del principi...

Com us he dit, a finals d'octubre vaig tenir els mid-term exams: listening, speaking and grammar. I van anar molt bé, la veritat. De listening i speaking vaig treure la millor nota de la classe, i en el de gramàtica només vaig cometre un error. De totes formes, he de reconèixer que eren fàcils, se'ns hauria d'haver exigit més -i així ho estan fent actualment!-.

Després dels exàmens, vam tenir un parell de dies de festa que vaig aprofitar per “remodelar” el pis. Ja que em quedo un any, doncs volia que fos més acollidor: vaig comprar mantes per al sofà, més coixins, etc. I ara està molt millor! Qui vulgui, pot venir a visitar-me i comprovar-ho!

I com us deia, vaig assistir a un dels esdeveniments de l'any: UNA CARRERA DE CRANCS! Era en un bar, i amb cada consumició et regalaven una aposta de 50 RMB per al cranc que volguessis. I quin vaig triar jo? Doncs el que em va caure millor... es deia “Rami's a bitch”! Amb aquest nom, qui no l'hauria triat?

El format del campionat era senzill. Hi havia nou participants, que al principi es dividien en tres carreres eliminatòries amb tres crancs cadascuna, el guanyador de la qual passava a la ronda final. I què significa “carrera de crancs”? Doncs deixaven anar els crancs al centre d'una pista i aquests havien de creuar una línia, situada tant a la dreta com a l'esquerra. I quin ambient es respirava? Recordeu el primer Barça-Madrid d'en Figo? Doncs pitjor! Tot de hooligans envoltant el recinte/pista per on havien de córrer els crancs, animant-los -més aviat, insultant-los- perquè anessin més ràpid... Perquè està clar, els crancs entenen l'anglès!!! :D

El meu cranc participava a la segona eliminatòria i, com no podia ser d'altre manera, va guanyar! Si és que amb mi animant-lo, que esperàveu?? :P

Així doncs, després d'una primera ronda d'eliminatòries molt disputada allà teníem al número 5, en Rami's a bitch, a la gran final! I imagineu-vos que content em vaig posar quan, després de deixar als crancs al centre de la pista, el meu va ser l'únic que es va moure, i a quina velocitat -ni un Fórmula 1- cap a la línia de meta. Però quin cabró!! Qui pot confiar en els crancs? Voleu saber què va passar?

Després d'una sortida perfecta, avançant a tots els rivals, va arribar a la meta -allà estava jo, saltant d'alegria-, la va creuar amb la primera pota... i així es va quedar!!! Mai sabré si li queia malament i em va voler jugar una mala passada, si els meus crits d'energumen el van espantar... Igual que mai sabré que se'n va fer dels 9 crancs participants -sopar d'algú?-.

De totes maneres, va ser una nit genial, molt divertida!

I després d'això, quina altra aventura ve? Beijing!!

Però si en voleu saber més, haureu de seguir el blog durant la propera setmana, ja que avui no tinc més temps -a part, vull crear tensió, intriga, que tots us pregunteu què se n'ha fet de mi!-. Per tant, demà o dijous sabreu més de mi! Una abraçada a tots!!!!!

El xinès!

PS: Sabeu a quants graus estem? A 25ºC, i és gairebé Desembre!! 我 愛 苏州

 

 Sí, aquest sóc jo cridant : "I'm the king of the world!!" a la gran muralla Xina!

PPS: m'he oblidat de presentar-vos a la meva veïna, aquí la teniu!

Exhausted and destroyed... but happy as a puppy!

Bon dia a tots!! Encara que per a mi ja és la tarda, en concret les 15:51...

Us preguntareu a què ve aquest títol de l'entrada no? Doncs senzill, els adjectius descriuen l'estat físic en què em trobo: destrossat! I per què? Ara us ho explicaré... En quant a "happy", que aixequi la mà qui mai m'hagi vist trist. No veig cap mà eh -i això que tinc una bona vista...-! Bé, doncs la veritat és que sempre estic content, també en dies com avui quan fins i tot els dits gairebé em fan mal quan escric a l'ordinador...

Però us dec una explicació, perquè ja imagino a molts de vosaltres malpensant: "Quina festa que es deuria muntar aquest ahir!", "Quants dies deu fer que no dorm?", "Aquest happyflower, quina vida...", "Pobrissó, deu estar esgotat de tan estudiar", etc. Segur que si fes una enquesta, molts de vosaltres votaríeu per la última frase oi? Va, no sigueu tan malpensats... A més, la frase que millor explica la causa del meu cansament és precisament aquesta! Anem amb la història doncs...

Tot va començar un matí fred i boirós, amb un plugim d'aquests que penses: "Què he fet per merèixer això? Que plogui bé o surti el Sol, però això...". Eren les 8:29 del matí, i allà em teniu a mi, corrent a través de la universitat per no arribar tard a classe... Malauradament, els miracles no existeixen i, tot i arribar exhaust, la classe ja havia començat, la professora ja havia dit "你们好" i els alumnes ja havien contestat "你好 闻老师!"... Perdoneu per l'ambientació tipus història èpica, m'ha fet gràcia. La veritat és que vaig arribar just quan la classe començava. Al migdia, després de les classes de xinès, vam anar a dinar amb els amics i, tot seguit, a estudiar a la cafeteria durant un parell d'hores.

Quan ja no podíem més, vam decidir anar al gimnàs. Érem un grup prou gran -normalment hi anem 2 i ahir érem 5!- així que un cop canviats, suant i cridant com animals cada cop que aixecàvem una pesa -mentre, com bons intents de "homes forts", ens miràvem al mirall... :D- ens hi vam estar més d'una hora, fins que vam acabar morts. I ahir especialment, perquè al ser uns quants nois, com bons "machitos" que som, doncs no hi havia qui es rendís, qui digués: "Aquest pes no el puc pas aixecar" o "Ja no puc més, no em queden energies". Conseqüentment, després de la sessió de gimnàs no hi havia qui caminés, així de destrossats estàvem...

Però per recuperar-te, què millor que l'estudi del xinès i de l'alemany? Com si no n'hi hagués prou amb una, he decidit estudiar una hora diària d'alemany perquè si no, el perdré... I com ho faig? Doncs escric un diari en alemany, on explico el que faig cada dia, algunes tonteries que em passen pel cap, etc. Per cert, si algun hacker està llegint això i sent curiositat per llegir-lo, el document està protegit amb contrasenya! :D

Bé, deixem-nos de tonteries. Després de tot això, encara ens quedava una cosa per fer: Jiujitsu, un art marcial japonès! Amb un parell d'amics, vam anar a fer una classe de prova, a veure si ens agradava i ens hi apuntàvem. Em va encantar, ens vam passar dues hores practicant lluita al terra: claus i com desfer-se'n. Va ser molt útil i interessant, però va acabar amb les poques energies que encara em quedaven.

I res, aquest va ser el meu dia ahir. La classe de jiujitsu va acabar a les una mica més tard de les 10 de la nit, així que després cap a casa: dutxa, sopar i a dormir!

I com m'ha costat aixecar-me avui... Però aquí estic, acabant l'entrada i preparat per tornar a l'estudi! Per cert, què us ha semblat la història que he creat a partir d'un dia qualsevol? Espero no haver-vos avorrit gaire.

Me'n vaig, que tinc deures a fer! Per cert, ja he superat la meitat de la meva primera estada aquí!! En 2 mesos i 2 dies estaré a casa, que ja tinc ganes de veure-us a tots -excepte a una tal Charlie Pee...-. Ah, i m'acabo de comprar un bitllet d'avió per anar a Viena del 19 al 22 de gener, a veure amics i congelar-me... Si algú es vol apuntar, només cal que m'ho digui! Jo, encantat!!

Ale doncs, us deixo. Espero que passeu un molt bon dia!! Una abraçada!!

El xino!

PS: Ah, que me n'oblidava, i lo de "happy as a puppy" doncs mira, he fet un rodolí, m'ha fet gràcia i allà el teniu!

3rd of November... My 67th day here!

Hola a tots, ja torno a ser aquí! No és que hagués marxat a algun lloc, sinó que com tots haureu comprovat la freqüència amb que escric al blog a decaigut molt. La raó?

1. Malauradament, no tinc tantes històries per explicar ja. Suposo que és l'efecte de l'adaptació, la rutina...
2. M'he posat les piles amb el xinès! De fet, aquesta setmana he tingut exàmens de meitat de semestre.

De totes formes, ja fa més de 2 mesos que estic perdut per aquestes terres llunyanes i m'agradaria fer-ne una valoració, analitzar com han canviat les coses. A més, estic gairebé a la meitat de la primera part de l'aventura, perquè l'11 de gener torno cap a casa, a passar-hi més d'un mes -el segon semestre no comença fins a finals de febrer-.

Així doncs, comencem. Crec que aquests dos mesos es poden diferenciar, principalment, en tres etapes:

1. L'arribada: tot i dir-se així, fa referència a les primeres dues o tres setmanes que vaig passar aquí. Quina era la característica principal d'aquesta període? Probablement fos el descontrol. El xoc cultural, el canvi, va ser tan gran que durant un temps vaig perdre el nord. El fet de no entendre gairebé res -tan per l'idioma com per la cultura- va provocar que ho volgués provar gairebé tot. I si a això hi sumem que en aquell moment, on tot era nou, em van assaltar els dubtes sobre el meu objectiu aquí, doncs ja us podeu imaginar el resultat no? Encara que això no vol dir que me'n penedeixi, vaig passar-m'ho molt bé, conèixer moltíssima gent... L'únic però? Vaig "perdre" de vista l'objectiu pel qual estava aquí: aprendre xinès i la cultura Xina.
2. "Equilibri": després del descontrol de les primeres setmanes, vaig decidir buscar un equilibri, recobrar els pilars bàsics que sempre han marcat la meva vida: estudi, amics i esport, donant molta importància a aquest últim, ja que per a mi és una forma de desconnectar. I quins esports faig? Lamentablement vaig deixar la meva raqueta de tenis a casa -qui em coneix sap que, per a mi, el tenis és una necessitat- així que vaig haver de buscar substituts: futbol, futbol americà i gimnàs. Pot ser que molts de vosaltres no considereu aquest últim com un esport, sinó com un culte al cos. Almenys per a mi, el gimnàs és una teràpia, l'únic moment del dia en què el meu cervell "no funciona" -tot i que alguns creieu que mai ho fa... eh, Charlie?-, no penso en res més que: "Seré capaç d'aixecar aquest pes, o fallaré i la cicatriu del nas -suposo que tots en sabeu la història- tindrà, per fi, una companya i deixarà de sentir-se sola?". Gràcies a aquesta barreja, em vaig centrar, vaig començar a estudiar xinès més seriosament i tot funcionava a la perfecció.
3. L'objectiu real: va començar fa 3 o 4 setmanes, i és l'etapa en què em trobo. Tot i que un cop trobat l'equilibri, la meva vida era molt satisfactòria, em vaig adonar que podia donar, rendir molt més, sobretot amb el xinès. En aquells moments, seguia les classes sense cap tipus de problema, feia els deures, estudiava els caràcters, etc. No estava pas malament, però això no m'ocupava més d'una, o màxim dues, hores diàries. Per a l'objectiu en aquells moments -estudiar xinès un any, és a dir, fer dos cursos- n'hi havia més que suficient! Però em vaig adonar que el meu objectiu era erroni: no es tractava de fer i aprovar dos cursos de xinès, sinó d'aprofitar aquesta oportunitat per a parlar xinès el millor possible. Decidit això, com que podia rendir molt més, vaig començar a optimitzar el meu temps per a disposar de més hores lliures per dedicar a aquesta llengua, una de les més -si no la més- difícils del món. I a què vaig dedicar aquestes hores? Classes de cal·ligrafia, treball extra per al professor -que per sort m'ajuda perquè veu que vull aprendre-, sessions d'intercanvi d'idioma, utilitzar el xinès en la meva vida quotidiana -quan és possible-... I el resultat? Doncs ara per ara no em puc pas queixar! Ens al contrari, aquesta setmana he tingut els exàmens de meitat de semestre i m'han anat molt bé. A més, em començaré a preparar per fer l'examen HSK-4 al juny, per al qual he de dominar uns 1.300 caràcters.

Bé, aquest és el resum dels meus primers dos mesos aquí. Ara estic "de vacances" -tenim dos dies lliures- a l'espera dels resultats dels exàmens. Alhora, també vull arreglar una mica el pis, que hi viuré durant gairebé 1 any...

Ladies and gentlemen, us deixo que aniré al gimnàs a cansar-me una estona. Ja que us he explicat -i porto fent-ho durant un temps- la meva vida, m'agradaria que si llegiu aquesta entrada m'expliquéssiu, encara que fos amb un parell de línies, que n'és de vosaltres.

Així doncs, a l'espera de les vostres respostes, m'acomiado! Molts petons i abraçades per tots! Ciao!!

Kung Fu Masters!

Ladies and gentleman, today I have the great honor to explain you the story of the new KungFu masters: Raphi and Pol! I can imagine your faces and thoughts -what the f*** is he saying?-... However, after doing an exhibition in front of thousands of Chinese people I can say it loud: WE'RE THE KUNG FU KINGS OF THE WORLD!! So let's go to the story...

Everything begins on a sunny but really cold Tuesday, long ago... No, in fact it was this last Tuesday. After a couple days of rest, I finally recovered from my birthday -don't trust me, it's just to make the story more interesting-. I had my batteries full again! So I went to school happy -sun + energies = Happiness!-, then for a good -and cheap!- lunch to the school shitang and afterwards, home to answer some emails. When all that was done, I went to the gym and then I met my Chinese laoshi to speak about the next semester...

But wait, before going on with the story I'd like to stop for a while to talk about the university shitang -canteen in English-. For a less than a € you get such good fried rice, noodles, soup... whatever you ask for! From noodles' soup to chicken curry fried rice, there are thousands of different choices and all as good as cheap! So you can imagine how much I do enjoy it, everyday eating there... :D

Anyway, back to the story! After speaking with my teacher, I met Raphi -also known as maricon, Raph, Raphael, swiss guy...- and he told me he'd received a text from our Kung Fu teacher speaking about a Kung Fu exhibition, and whether we could find some time to train. We called him, and he told us we should be training in 1 hour, because the next day -Wednesday- we had an exhibition in front of "the whole" university! Our thoughts? "What's going on here??" However, curiosity kills and there we were, with our jeans and school bags, at 5 in front of the supermarket waiting for our martial arts' master. And there he came, tall, thin and skinny, so harmless -if he was not a kung fu genius...-! And what did he tell us? "Look guys, tomorrow the East Meet West Club organizes a cultural exchange, and you're supposed to perform a self-defense exhibition." Our answer? Easy! "Do you realize we've just come twice to Kung Fu?". He didn't say it -he just told us to train hard- but I bet at that moment he thought "Nothing is impossible! Or I hope so -that was after seeing me "training hard"...-".

So there we were, learning self defense in a park, when it was already dark -we didn't see what/where we kicked- and freezing, for over 2 hours! But then we got the reward: our Kung Fu teacher invited us for dinner!! The food was amazing! And afterwards, before going to bed we celebrated a "Horror Movie Night" at my place, where we watched "Insidious" and "A Serbian Film" -I don't recommend anyone to watch this last one, it's not scary but so disgusting...-.
However, after 2 hours of training the day before, there you have us on Wednesday... Just after school, we went to a square where they'd prepared kind of stage. There so many Chinese... thousands and thousands, and Raph and me there, ready for the show. You should have heard the people screaming, cheering at us when we got on the stage! For the results, check my facebook...

 

Amazed, aren't you? And that's just the beginning, today I attended another really funny Kung Fu lesson -and I have a new video-...
But that's another story, and I don't have time for it now. Today we're celebrating party, so I have to go and think what to wear, because I still don't have any idea. From Zorro to a Mummy, everything has come to my mind, but it's so hard to find costumes in here...
So, as soon as I can I'll write more stories. I hope you are all enjoying the weekend!! Una abraçada!

Em faig gran... i que bé em senten els anys eh!!

Ho sé, sembla mentida, sembla impossible, però és veritat: els anys també passen per mi!! El dissabte vaig fer-ne 23, per primer cop fora de casa ja que l'any passat, tot i estar vivint a Viena, vaig baixar a casa per celebrar-ho. I què tal l'experiència? Doncs aquí en teniu un petit resum...

Va ser un no parar! Des de bon matí, després de menjar un bon esmorzar americà -ous, bacon, torrades...-, per reunir energies per al dia, em van portar a fer turisme per Suzhou. Sonarà estrany, però porto gairebé 2 mesos aquí i encara no havia fet turisme per la ciutat -tot i ser considerada una de les més maques de Xina-. Així doncs, bambes còmodes i a caminar!

Vam anar a un parc on hi ha diversos temples, una pagoda... tot molt maco! I vam estar passejant fins ben entrada la tarda, quan em van portar de compres -necessitava roba!- i després, cap a casa a preparar-se, que a la nit tocava festa!!!
Aquí teniu algunes fotos del passeig:

Però el millor encara estava per arribar. Després de descansar una estona -havia de recuperar energies pel que m'esperava- vaig anar cap al Bookworm. Que què és? El Bookworm és un local majoritàriament per expatriats, una barreja entre restaurant-cafeteria i biblioteca, on a les tardes es pot anar a estudiar -gràcies a que és molt tranquil- i a les nits s'hi pot anar a menjar una bona hamburguesa mentre algú -qualsevol que en sàpiga- toca el piano en directe. No està gens malament eh! Doncs cap allà vaig anar, que m'hi esperava la festa d'aniversari!

I com va ser aquesta? Senzillament genial! Van venir més de 30 amics, vam sopar hamburgueses -boníssimes- mentre xerraven i preníem una cerveseta... fins que va arribar l'hora del pastís! Sabeu que un pastís pot tenir més d'una utilitat? La bàsica, i menys divertida: menjar. La segona, bastant més divertida, és com a arma. Sí, vam fer una guerra de pastís! I com funciona això? Doncs fàcil, es tracta de tirar-nos pastís, però amb una sola regla. Cal apuntar a la cara, ja que hem de ser respectusoso amb la roba -que des que visc sol m'he adonat del que costa de netejar!-. I com vam acabar? Us ho podeu imaginar... Ensucrats! I va ser divertidíssim! I res, després del sopar, de festa...

 

 

Per cert, què us semblen les meves noves sabatilles? Xules eh! Em van fer molts regals, des de les Dracula-sabatilles a làmpares d'aquelles amb una espelma a dins, que s'enlairen quan l'encens, passant per una barril de 5 litres de cervesa!
Senyoretes, senyors, he de marxar que tinc una tarda ben liada! Ara aniré al gimnàs -cal cuidar-se- que a les 15:20 em reuneixo amb el professor de xinès perquè em faci una carta de recomanació -vull demanar una beca pel segon semestre- i després he d'escriure un text en caràcters. A més, és possible que hagi d'anar a entrenar kung-fu -sembla ser que demà tenim una exhibició...- i, a la nit, fem horror movie night a casa meva! Ale doncs, una abraçada i fins aviat!

PS: Visca el Barça!!
PPS: I gràcies a tots per les felicitacions d'aniversari!!

Back to Suzhou, or how to survive 12 hours with standing tickets!

Hola de nou! Sento haver desaparegut durant tres dies, però té una explicació: he decidit posar-me les piles amb el xinès! I quina relació té això amb el blog? Encara que no ho sembli, escriure una entrada al blog requereix molt de temps -mínim una hora- i aquests darrers dies gairebé no he disposat de temps lliure...

Avui, per exemple, a part de les 3 hores de classe de cada matí, he aprofitat el migdia per dinar ràpid i anar al gimnàs -pago 20€ per 3 mesos!- ja que tot seguit he assistit a una classe de caligrafia! Allà em teniu a mi, amb la tinta i el pinzell, tot convençut que seria bufar i fer ampolles... doncs no! Que si les línies s'han de fer en un sentit i després en l'altre, que no aixequis el pinzell, que “què representa que volies escriure/dibuixar/pintar?”, i així durant 90 minuts. I res, tot seguit he anat cap a casa i he estat fent deures fins ara, que demà tenim dictat! Tinc la sensació d'estar de tornada a primària. Però no us exalteu, que el millor encara està per venir! Aquesta nit, festa... STUDY PARTY!! Millor no pregunteu, una MALA costum americana de reunir-nos per estudiar plegats. On s'és vist això? Però avui hi assistiré, a veure si és útil...

Ademés del temps que em requereix estudiar xinès, la veritat és que no sempre tinc coses divertides o interessants a explicar pel blog, ja que heu de tenir en compte les següents veritats absolutes:

1. Estiguis on estiguis, al cap d'un temps -almenys de dilluns a divendres- adoptes una rutina: per tant, no hi ha tantes coses a explicar. Encara que si ho voleu us explico els caràcters que aprenc, o els “kilos” que aixeco al gimnàs -5kg màxim!-... Tot i no veure-us les cares, tinc la sensació que no us interessa gaire...
2. Jo sempre visc bé i estic content!! Algú mai ha dubtat això? Per tant, heu de fer cas a la dita popular “no news = good news!”.

Així doncs, tingueu això ben present! Ah, per cert, aquest dissabte és el meu aniversari i estic/m'estan preparant una festa... serà genial! Ja us ho explicaré i aportaré fotos.

De totes formes, seguim amb el viatge. Després de dormir a l'hotel desert de WuYiShan, ens vam llevar i ens en vam tornar cap al parc natural. La nostra intenció era fer rafting pel riu però va resultar que, just un parell de dies abans, s'havia acabat la temporada de rafting i l'únic que oferien eren passejos pel riu en barques de bambú...

Vist el panorama i el bon dia que feia -un sol i una calor espectaculars- vam decidir seguir visitant, a peu i amb la condició de no suar -em van fer jurar que no correria, ja que el dia anterior no se'm va ocórrer res millor que organitzar una carrera fins el cim de la muntanya, més de 1000 esglaons...-. Vam visitar una part diferent del parc, ni molt menys tan espectacular però no per això menys interessant. Aquí teniu algunes fotos...

Com era d'esperar, a la que vaig poder vaig fer-los incrementar el ritme, els vaig picar a tots i al final vam acabar corrent i suant!! I sabeu per què no volien suar? A les 6 de la tarda havíem d'agafar el tren de tornada a Suzhou: 12 hores i sense seient, ja que quan vam comprar els tíquets ja no quedaven seients lliures.

I aquesta és la història del dia: com sobreviure durant 12 hores amb standing tickets. Vam pensar que arribant els primers a l'estació i sent els primers de la cua, trobaríem algun lloc on seure, ni que fos al terra... Doncs no! Els tíquets de peu eren per estar-se al mig del passadís, entre fileres de seients. Imagineu-vos el futur que ens esperava: 12 hores -incloent la nit, perquè l'arribada era prevista per les 6 del matí- quiets i de peu! Per morir-se...

Però els xinesos són molt bona gent i tan aviat com ens van veure les cares -debien ser un poema- es van apretar i ens van fer lloc per seure. Quin alleujament! Així doncs, vam passar la nit desperts -impossible adormir-se amb mig cul al seient i mig al passadís, la gent parlant, la llum encesa- ensenyant jocs de cartes als xinesos, comprant pollastre per la finestra -tal com sona! Vam parar a una estació i un noi que havíem conegut al tren ens va recomanar de probar el pollastre que feien allà. Dit i fet! El venedor estava a l'andana, així que vam obrir la finestra i ens el va passar per allà-. I ben bo que estava! Després d'una nit que ARA fa gràcia però durant la qual volia plorar, vam arribar a casa. Mai havia trobat tan còmode el meu llit/pedra!!

Nois i noies, avis i àvies, aquesta és la història de la meva tornada a casa, i amb això em despedeixo! Espero que tots estigueu molt bé i recordeu, m'HEU DE felicitar el proper dissabte!! ;)

Una abraçada!!

 PS: Què us sembla el nou prototip de F1?

Last Stop: WUYISHAN!

Hola a todos! Después de un día distraído, con una buena ración de deporte -primero gimnasio y luego un partido de fútbol con unos chinos, rusos, americanos... vaya mezcla!- y una buena -y barata!- cena con los amigos, vuelvo a estar aquí, al pie del cañón. Volvamos con el viaje...

Aunque hoy no pienso escribir mucho. Y no porque no esté motivado pero es que, como todos sabéis, una imagen vale más que mil palabras. Y este es el caso de WuYiShan...

De todas formas, primero os contaré un poco lo que hicimos. Llegamos a las 7 de la mañana, malolientes y sucios después de una larga travesía en tren y allí, y nos fuimos directos al hotel. Por cierto, estaba completamente vacío -un hotel preparado para albergar a cientos de personas- y nuestras habitaciones ya estaban listas. Así pues, una buena ducha y una cabezadita, que necesitábamos recargar energías para el paseo que nos esperaba por la tarde...

Una vez ya recuperados y bien alimentados -comimos en un restaurante del pueblo, dónde todo el mundo nos miraba-, fuimos para las montañas. Cogimos un bus que nos dejó en medio de una carretera, en un sitio donde no se vislumbraba ninguna entrada -o camino transitable- a un parque ni nada por el estilo... Pero conseguimos encontrarla -después de seguir la carretera por donde había seguido el autobús- y nos quedamos sin palabras. ¡Qué naturaleza! Era simplemente impresionante -y eso que el tiempo no acompañaba-: los árboles de un verde tan increíble, un río corriendo por entre las montañas, paredes lisas de más de 100 metros...

Así que nos dispusimos a "escalar" -en China, escalar significa subir miles de escalones- una de las montañas. Fue duro, pero a la vez muy divertido y valió la pena. Aquí os dejo algunas de las fotos...

Y esto es todo por hoy, que se me ha hecho tarde. Espero que hayáis comenzado la semana con buen pie! Y escribidme de vez en cuando... Un abrazo!

PS: Las dos primeras fotos son de Xiamen: la primera, un café que me dejó sin palabras: ese dibujo es de película! Y en la segunda podéis ver a todo el grupo en la isla de Gulangyu!

Let's go to WuYiShan!

Hi everyone! After a long, funny and exhausting weekend, I am back!! As I told you, on Friday I went to a custom party -although I wasn't invited-. And my custom? I thought that the term custom was a joke, so I just borrowed a black bathrobe from a friend, and a fan from another. I guess you are all thinking: and what was I supposed to be? Honestly: No f**king idea, but was funny and the people said I looked quite creepy! So I "dressed up" and went to the restaurant. Oh my god, you can't imagine how the people was dressed up! From pharaohs to priest, including angels, Dexter -from the TV show-... So I was quite ashamed about my outfit when I got there. However, everyone accepted that although strange, I was creepy and original! We had a great night!

And yesterday I had another birthday party. This time, I was invited to it and, luckily, there was no need to wear customs...

The birthday girl was Kris, from France. She, together with his boyfriend Jo, were the first people I met when I arrived to Suzhou, and since then we're great friends. For dinner, we went to a Tepanyaki, a Japanese restaurant in which, for a fix price -around 15€- you can eat and drink as much as you want. We stayed there for hours, eating a lot -it was delicious-! And do you guess what we ended up doing? A napkin war! The reason? There is none, but as soon as someone threw the first napkin, it was impossible to stop it. And it was really funny -imagine the feeling of getting a napkin, smelling like seafood and other stuff, in your face-... Afterwards, we went out to a club by the lake.

And today was a non-stop day! I woke up, had breakfast while reading the sport's newspapers while I drink a couple coffees -it's already a ritual, I can't live without it- and then, went to the gym. Once I was done with the gym, I got a text message telling me that today there was Kungfu class... and as I am masochist -the stretching hurt so much- I assisted! And I just got back home from it. I just want to relax and recover...

Anyway, let's go back to the story of my trip to the south of this huge country!

We spent Wednesday's night in Xiamen, sharing two double rooms among 7 people -I had already forgotten the feeling of sleeping in a bed...- and on Thursday morning, after packing everything and leaving it in the lockers of the train station, we went sightseeing. Xiamen is famous because it's an island and has a great weather, but apart from that it also has a nice Buddhist temple and, just 5 minutes by ferry, there is a really small but cute island called Gulangyu. So we spent the morning visiting both things:

First, the temple. You should visit, at least once in your life, one of these temples. It's not just a temple, but it's surrounded by amazingly big gardens with lakes, pagodas, etc. And it's so full of people...

And after the visit to the temple, we took a ferry and went to Gulangyu. I must say I was a little disappointed with it. You know what impressed my more? The views of Xiamen: there was a row of skyscrapers just by the sea... incredible! But the island itself was too touristic, the streets were just full of souvenir shops and restaurants, and it was too crowded. However, we stayed there until the afternoon, walking around and stopping in a really nice colonial house which had been turned into a coffee shop.

Then, at 6, we had to go to the train station as that day we were going to take a train to WuYiShan, a natural park in the south of Xiamen. Anyone wants to guess how long did the train trip last? 13 hours!! Luckily, we could find hard bed tickets, and so we could sleep a bit during the night. And it was an experience, sleeping in litters of three and surrounded by Chinese people. We survived, and around 8 o'clock in the morning we arrived to our destiny...

As everyday, I don't have more time to write as I still have some things to do before tomorrow. I hope you all had a great weekend!! Take care!

Swimming in the chinese sea!

 Bona tarda a tots! Torno a ser aquí, després de 3 hores de xinès, seguides de 3 hores d'intercanvi lingüístic. He quedat amb una noia xinesa per ensenyar-li castellà i ella, a canvi, m'ha ensenyat xinès. No està pas malament eh? Un dia ben complet, i no s'acaba pas aquí! En menys d'una hora marxo a una festa de disfresses-aniversari, a la qual no he estat invitat -no conec a la noia- però m'hi penso presentar de totes maneres amb un grup d'amics! Ja és la segona festa d'aniversari a la que vaig sense estar invitat! Però no passa res, segur que li cauré bé!! :) I la disfressa? Encara tinc una hora per improvitzar alguna cosa...

Seguim amb Xiamen doncs!

El dimecres el vam passar tot allà, fent turisme. Després d'una nit en què dormir més aviat poc -contra tot pronòstic, el terra no era pas tou!- se'ns va plantejar el conflicte de què fer: buscar hotel, dormir a la platja o anar a alguna altra ciutat? Al final vam aconseguir dues habitacions dobles a l'hotel on estàvem -podria dormir en un llit!- així que no ens vam haver de preocupar més i vam marxar a dinar -eren gairebé migdia-. I sabeu on vam anar? Al ser una illa, Xiamen és “famosa” pel seu peix. Així doncs, vam anar a un restaurant de peix. I endevineu com era el menú? Doncs hi havia tot de peixeres, amb tots els peixos que et puguis imaginar -des d'anguiles a uns que semblaven taurons, passant per marisc- i els preus, i tu triaves el que volies i el mataven davant teu. Però com era d'esperar, gaire econòmic no era... Després d'una estona de negociació, vam aconseguir un bon preu i ens van pescar el peix. Només veure'l, un amic meu va demanar al noi del restaurant si el podia matar ell... -atenció, no vull ferir sensibilitats així que si no voleu saber com mor el peix, salteu al següent pàrraf!- i la resposta va ser, òbviament, sí! Total, li va donar un pal-bat de beisbol i li va dir que quan ell tirés el peix al terra, li fes un cop sec al cap. I no cal que doni més detalls o la PETA em clausurarà el blog...

I res, tot seguit a menjar peix i marisc ben fresc, per uns 8€ per persona! Quin dinar... Aquí teniu una foto.

I després de dinar, què millor que un bona migdiada a la platja? Res! Per tant, cap a la sorra vam anar. Però no es pot anar a la platja i no banyar-se al mar, així que només arribar, després que unes xineses em demanessin de fer-se una foto amb mi :D, vaig anar a comprar un banyador. En vaig trobar un, tipus boxer, per 2€... I ja us podeu imaginar com era. Per no ferir sensibilitats -de nou- no en penjaré cap foto, només dic que no vam poder parar de riure i que tothom em mirava. Així que directe cap a l'aigua s'ha dit! Només hi havia 2 persones banyant-se -serà perquè estava bruta, o contaminada?- però nosaltres ens ho vam passar molt bé, i jo no em podia quedar sense el meu bany al mar de Xina.

A continuació, i després d'una ràpida visita a una fortalesa que estava sobre un turó -ben mona ella!- ens vam dirigir cap a l'hotel, perquè temíem que si no ens dutxàvem se'ns comencés a caure la pell a tires... Per cert, com vaig gaudir d'aquella dutxa...

I tot seguit, cap a la Universitat -increïble, hauria d'haver anat a Xiamen i no pas a Suzhou- a sopar, amb una amiga de la Claudia, una de les companyes de viatge. Per últim, vam anar a un bar d'estudiants a passar una bona estona: era baratíssim, així que ens vam estar una bona estona jugant, rient, etc etc etc -estalvio detalls per no ferir sensibilitats, per enèsima vegada :)-.

Nois i noies, marxo o faré tard com sempre! Espero que tots passeu un molt bon divendres i demà, MÉS!

Ara sí, cap a Xiamen!

Bon dia a tots! Preparats per seguir amb la història? Som-hi doncs!

Però primer us vull comentar una cosa. La meva flor al cul ha tornat a aparèixer: un amic informàtic m'ha arreglat l'ordinador i ha aconseguit recuperar tot el què hi tenia! Si és que la sort d'en Pol Merino no s'acaba mai!

Anem amb la història del viatge. Ahir em vaig quedar amb la parada sorpresa a Quanzhou, ciutat on els taxistes se't tiren a sobre perquè vagis amb ell i d'hotels de mala mort, com el meu. Aquí teniu una foto de l'entrada de l'hotel, ni un 5 estrelles eh!

Així doncs, el dimarts ens vam llevar tard -necessitàvem recuperar-nos del tren- i ens vam dedicar a fer turisme per Quanzhou. Què té d'especial aquesta ciutat? Tot i ser una ciutat més gran que Barcelona o Madrid -té 6 milions d'habitants-, no és ni capital de província i, sent sincer, no té res d'especial. Un temple budista i una antiga mesquita -de fa 1000 anys, però gens espectacular-. El que sí hi havia eren uns jardins ben macos, així que després de fer una visita ràpida als monuments de la ciutat, vam agafar uns taxi-bici i ens van portar, per 2€/persona, fins a un dels jardins més macos.

Per cert, que tot i ser ben maco i verd, el més divertit del parc és que hi havia un llac on et llogaven inflables... amb motor! Imagineu-vos un donut inflable, amb una cadira a sobre i amb un motor foraborda. A que sona bé? Doncs si a això i sumeu que podíem fer guerra -és a dir, uns “autos de xoque”-, com us quedeu? Va ser senzillament genial! Però cal dir que lo de la guerra ens ho vam treure nosaltres de la màniga -eren de plàstic així que no es podien trencar- i, mentre tots els xinesos que hi havia al parc van venir a la vora de l'estany a mirar-nos, els propietaris dels donuts no paraven de cridar-nos que ens tranquilitzéssim.

I un cop descarregada l'adrenalina, vam agafar un taxi i cap a l'estació, que tocava anar cap a Xiamen. Vam aconseguir bitllets de tren per al cap d'una hora, i poc després de les 6 de la tarda ja ens trobàvem a Xiamen, una ciutat-illa del sud de Xina... però sense hotel! Durant el viatge vam seguir trucant a hotels, però impossible! És el que té anar a un dels destins turístics dels xinesos durant la setmana en què tots fan vacances... Però res, nosaltres creiem en les nostres possibilitats i un cop allà, vam començar a caminar per qui sap on, allunyant-nos de l'estació per trobar hotels més barats. I allò que cap a les 8 del vespre, després de provar un últim hotel -ple, com tots- i quan ja ens estàvem plantejant molt seriosament les opcions d'acampar a la platja o dormir en un karaoke, el recepcionista de l'hotel ens va venir i ens va dir: “Escolteu, només em queda una habitació doble lliure, però si voleu la podeu llogar i us encabiu els 7 allà...”. Haurieu d'haver vist les nostres mirades d'alegria... Les noies volien tirar-se-li a sobre i besar-lo. Per suposat, vam acceptar i vam pujar a l'habitació a deixar les coses i planificar com dormiríem -ni fàcil ni còmode-. Al final, vam decidir que 4 dormissin als llits i 3 al terra -entre ells, jo-. Tot seguit, a sopar un bon bistec i després vam intentar sortir de festa. I dic intentar perquè un cop vam veure els preus dels locals que quedaven a prop de l'hotel -com a Europa-, vam tornar ràpid cap a la nostra habitació, tan acollidora ella.

Però no podiem anar a dormir tan aviat, així que de camí vam comprar unes cervesetes i ens vam passar hores i hores jugant a cartes...

Senyores i senyors, nens i nenes que llegiu aquest blog, m'he d'acomiadar per avui! És tard i ja no em queden energies. Una abraçada a tots i fins demà!!

PS: Per cert, aquí teniu una foto de la famosa "Poker night".

Per fi torno a ser aquí!!

Hola a tots!! Aquí em torneu a tenir, recarregat d'energies després d'unes bones vacances i amb un BIGOTI renovat!!! Però això no és el que us penseu, no m'he passat gairebé dues setmanes de vacances -encara que poc ha faltat!-. Llàstima... No, hi ha dos motius, ben diferents i oposats, que m'han mantingut allunyat de vosaltres durant aquest llarg període de temps:

• Una setmana viatjant per Xina: Quanzhou, Xiamen, Gulanyu i Wuyishan. No està malament eh?
• El meu ordinador va morir: Sí, per primer cop he tingut mala sort -no tot pot ser bona sort. Durant tot el viatge ens ha fet molt bon temps, tot i que les previsions eren de pluja cada dia...-. Vam arribar del viatge el diumenge a les 7 del matí -després d'una tornada irrepetible- així que, després de dormir unes horetes, em vaig posar davant de l'ordinador per llegir el correu i actualitzar el blog. Endevineu què va passar? Un virus em va infectar l'ordinador, eliminant el disc C i amb ell tot el que hi tenia, és a dir, tot! Vaig perdre tots els treballs, les fotos... que tenia a l'ordinador i no havia fet cap back-up! Com podeu imaginar, va ser pitjor que un cop a les parts baixes, però què hi farem, un amic me l'ha arreglat a mitges -d'aquí un parell de setmanes li arribarà el software que falta- i almenys ara ja torno a ser aquí!!
  Abans de seguir amb la història, un consell sobre ordinadors: mai col·loqueu el mòbil en una estanteria sobre l'escriptori! Per què? "Obvi!". Perquè si algú us truca, començarà a vibrar, a moure's fins que caurà ben bé enmig de la pantalla del portàtil, partint-la i obligant-vos a gastar-vos uns 130€ en reparar-la. Fàcil no? A mi, com a qualsevol altre persona d'aquest món, m'ha passat...

Va, no sigueu tímids! Podeu reconèixer que heu trobat a faltar les meves aventures per aquí, que llegiu cada dia abans d'anar a dormir -Charlie, accepta la realitat-... Però avui no podré penjar cap foto ja que abans de descarregar les de la càmera vull aclarir una cosa sobre l'ordinador.

Ara ja sí, he acabat de preparar-me el cafè i ja puc començar amb la història... On ho vaig deixar? Ah sí, amb la incògnita d'on dormiríem, on aniríem, etc. Sí, el viatge no estava pas organitzat! De fet, l'únic que teníem era un bitllet de tren fins a Shanghai i, des d'allà, un altre fins a Xiamen -9 hores!!-. Però ni hotels per cap nit, ni bitllet de tornada ni res de res, que així és més divertit! El tren cap a Shanghai sortia dilluns a les 8:30...

Així doncs, el dilluns vam quedar a les 7 a la universitat per ser a les 7:30 a l'estació, perquè si heu seguit el blog -i si no, a fer-ho! :)- l'anterior tren cap a Shanghai no el vam perdre pels pèls. Aquest cop vam arribar amb temps, gairebé amb una hora d'antelació i ens vam estirar en unes cadires a xerrar. Allà ens teniu, a un grup de 7 guiris - 3 americans, 1 alemanya, 1 suís, 1 italiana i el rei de la festa, jo!- carregats a més no poder, enmig d'un mar de xinesos. Però nosaltres, a la nostra! Vam estar xerrant una estona, vam anar a esmorzar i, de sobte, em vaig il·luminar i vaig dir la frase del segle -prepareu-vos-: "Escolteu, quina hora és?". La resposta, òbvia: "Falta un minut perquè marxi el tren". I nosaltres, després d'haver arribat amb una hora d'antelació, encara estàvem a la sala d'espera! Total que vam començar a cridar-nos els uns als altres allà al mig -alguns havien anat a esmorzar- i vam anar a posar el tiquet a la màquina però ja era massa tard... Havíem perdut el tren!!!! I a Shanghai només teníem una hora per fer el transbord... De totes formes -la sort de ser guiris- vam anar a parlar amb els d'informació a l'estació, que ens van aconseguir bitllets pel següent tren, que venia al cap de 30 minuts... Així doncs, tot i haver perdut un tren després d'esperar gairebé una hora, vam arribar a Shanghai a temps i vam embarcar al següent tren, el tren interminable i mortal -o això pensava jo en aquells moments-: 9 hores assegut! Però anàvem cap a Xiamen!! :-)

Després de 30 minuts, ja havíem convençut a uns quants xinesos perquè ens canviessin el lloc i així podíem estar tots junts i res, ens vam dedicar a buscar en què entretindre'ns. Des de jocs de cartes a fer fotos i riure'ns de qui s'adormia, vam passar una bona estona. I tard, com sempre, vam pensar que encara no teníem hotel per aquella nit! Però teníem la nostra guia Lonely Planet -m'haurien de pagar per fer-los publicitat!-! Que va resultar inútil: tots els hotels estaven reservats -o no tenien lloc per a tots-.

PS: he rebut missatges que no es poden publicar comentaris. Ara hi donaré un cop d'ull així que proveu de comentar avui, a veure si aconsegueixo solucionar-ho! Ja ens veiem acampant a la platja -sense tendes d'acampada- o llogant una sala d'un karaoke fins les 6 del matí i dormit allà -sí, se'ns van ocórrer totes les alternatives que existeixen- fins que al final vam veure la llum: per què no ens baixàvem en alguna ciutat abans d'arribar a Xiamen? Després de trucar a alguns hotels, en vam trobar una a Quanzhou, que està a 45 minuts de Xiamen, i allà vam parar. El nostre estat després de més de 8 hores de tren? Lamentable: amb mal de coll, morts de gana, al·lèrgics als cacauets -va ser l'únic que vam menjar al tren-... i on vam anar en primer lloc? Doncs després de lliurar-nos d'un mar de taxistes que ens perseguien oferint portar-nos a l'hotel per diferents preus -tots exagerats. Potser es notava que no érem natius...- vam acabar sopant al McDonald's de l'estació! Mai havia tastat una hamburguesa tan bona i reconfortant -segon anunci. Realment els demanaré que em paguin...-. I res, després vam ocupar un autobús -en sentit literal, ocupar! Entre nosaltres i maletes no vam deixar cap espai lliure al darrere- que, durant més d'una hora, ens va va passejar per la ciutat mentre nosaltres cantàvem, simulàvem relacions homosexuals per escandalitzar als xinesos -que bona gent som!-... en resum, entreteníem a tothom! Al final, vam arribar al "hostel". Algú de vosaltres a vist "Hostel"? Jo no, les pel·lícules de por no són lo meu -aquí teniu una revelació ben íntima!- però en opinió dels meus amics, aquell lloc s'assemblava bastant al de la pel·lícula. Tan bon punt pugui, penjo fotos!

De totes formes, un llit és un llit! Vam descarregar les maletes i vam anar a passejar per la ciutat i després a prendre quelcom mentre jugàvem a un joc xinès de daus. Ben divertit! Però l'endemà ens esperava un dia dur -visita per la ciutat, tren a Xiamen i cerca d'hotel- i no vam tornar tard.

Segueixo demà, que tinc deures de xinès i encara no els he fet! I això d'escriure amb caràcters requereix el seu temps! Per cert, una notícia per a tots: al final em quedo tot l'any estudiant xinès! Per què? Crec que amb un any puc arribar a un nivell bàsic que em permeti entendre'm amb els xinesos, i ara és temps d'estudiar i formar-me. De totes formes, l'11 de gener torno a casa -i us vull veure a tots! Així que a reservar-vos dies per mi- i m'hi estaré un mes, que el segon semestre no comença fins a finals de febrer.

Així doncs, m'acomiado fins demà, que seguiré amb les meves aventures -ja s'han acabat les desventures del viatge- pel sud de Xina. Una abraçada a tots!!

Xiamen, here we come!

M'acabo d'aixecar, preparar la maleta -com sempre, a l'últim moment- i m'estic prenent el cafè abans de sortir cap a l'estació, que avui m'espera un di dur: 38 minuts de tren fins a Shanghai i, des d'allà, 9 hores de tren fins a Xiamen. Serà divertit...
Per cert, sobre l'allotjament al final hem decidit buscar-nos la vida un cop arribem allà. No s'espera el millor temps així que vam pensar que acampar podia no ser una bona idea.
Doncs res, només us volia comentar això. Marxo o faré tard! Espero que tots passeu una gran setmana. Quan torni a ser per aquí actualitzo el blog amb els detalls del viatge!!

Poker night and... Holidays!!

Bon dia a tots!! Ahir vaig decidir no sortir, que necessitava un dia de descans, així que aquí em teniu: a les 10 del matí, acabat de sortir de la dutxa i amb el meu preciós cafè -realment no sobreviuria sense ell-. Ho sé, és un Nescafé però, al no haver-hi més opcions, a mi em sap a glòria -Charlie, tu que sempre em corregeixes, això de "em sap a glòria", què n'opines?-. I els plans per avui? Jo volia dedicar aquest cap de setmana a fer turisme... imagineu què a passat no? Per "primer" cop en la meva vida he tingut mala sort... i ha plogut! Però pitjor s'ho hauran pres els xinesos, ja que ahir era el seu dia nacional... i es va passar el dia plovent! Però creieu que quelcom tan fútil com el temps pot desanimar als habitants d'aquestes terres inhòspites? Doncs no! De fet, des de ben aviat pel matí fins a la nit, no van parar de llençar focs artificials. I avui segueixen! Jo que volia descansar...

I per què volia descansar? Recordeu la "men's night"! Va ser senzillament genial! Vam quedar a les 7 al pis d'un amic, per fer unes partides de pòquer. Per cert, no us podeu imaginar el que ens va costar trobar una baralla de cartes aquí! Vam voltar per tota la ciutat durant dos dies, sense èxit, i tot just el mateix divendres a les 5 de la tarda, després d'haver fet un partit de futbol i quan ja havíem dit a tothom que hauríem de canviar el tema de la nit, vam anar al supermercat de la universitat a comprar aigua i allà les vam trobar! De totes formes, el que no vam aconseguir van ser fitxes -posats a fer-ho, fem-ho bé- i ens vam haver de conformar amb pedretes blanques i negres... Però tornàvem a tenir Poker Night! I jo em vaig vestir per a l'ocasió, amb americana i ulleres de sol. Tot per intimidar als contrincants...

Així doncs, allà ens teniu, 5 nois asseguts en una taula, amb la nostra copa de vi i jugant-nos pedretes. Quin bon panorama no? La partida no va començar precisament bé per mi... de fet, quan portàvem poc més de mitja hora jugant jo ja tenia peu i mig al carrer -anava a ser el primer eliminat- però llavors va aparèixer la meva més que famosa "flor al cul" -suposo que allà em vaig deixar tota la sort i d'aquí que després plogués- i vaig guanyar unes quantes mans de forma consecutiva, passant d'estar gairebé fora a liderar la partida. I així durant més de 3 hores, fins que al final només vam quedar tres a la taula: un gal·lès anomenat John; en Todd, l'americà; i jo, el de les ulleres de Sol. I l'ordre de guanys també era aquest: jo ja tornava a estar amb gairebé els dos peus fora de la taula, ja que els altres em doblaven i triplicaven les fitxes, i la small blind i la big blind ja eren molt elevades. I de fet els únics que guanyaven eren el primer i el segon, així que si acabava tercer no hauria servit de res la resistència. Però allà em va tornar a acompanyar la sort: els que havien estat eliminats ja estaven cansats de mirar com jugàvem, així que ens van posar un límit: o apareixia un guanyador en les pròximes cinc mans o ens ho jugàvem tot a un all-in. En aquells moments va aparèixer la meva ment calculadora: l'única opció que tenia era aguantar fins al final, fins la cinquena ronda. I així ho vaig fer, aconseguint acabar en segona posició! I tot orgullós! :D De Suzhou a "Las Vegas" jo.. I res, després vam sortir una estona.

Per aquest motiu vaig decidir fer un cap de setmana "perro": menjar, sofà i una mica d'exercici físic. D'aquí una hora, emperò, he quedat amb els amics per decidir què fem demà. Us poso en situació: aquesta setmana és festiva a Xina així que amb els amics vam decidir marxar de viatge. Fa setmanes que ho parlàvem, però fins tot just dimarts passat no vam escollir el destí: Xiamen. Vam comprar el bitllet de tren sense problemes -més que les 9 hores de viatge, serà "divertit"...- i després, a buscar hotel. No cal que us expliqui què ha passat oi? Tot està ple, no hi ha habitacions lliures enlloc. Conseqüentment, avui hem de decidir què fem. Hi ha dues opcions:

1. Arribar allà amb l'esperança de trobar algun hostal barat amb places disponibles.
2. Comprar tendes de campanya i sacs de dormir i acampar a la platja -es pot-! Aquesta és l'opció més probable i factible, ja que no només es barata sinó que també molt divertida. A més, ja tindríem el material per marxar, de tant en tant, d'acampada.

De totes maneres, res està decidit encara. Vosaltres què n'opineu? Quina opció us atrau més?

He de marxar! Quan torni ja us explicaré què hem decidit. Espero que tots estigueu passant un gran cap de setmana. Per cert, recordeu d'enviar-me algun mail de tant en tant! Que vosaltres ho sabeu tot de mi però jo no sé res de vosaltres! Ale doncs, una abraçada a tots!

Let's break the myth!

Hi everyone!! Yesterday I wrote in Spanish, so today is the time for English! As always, I do not have much time as today we're celebrating... MEN'S NIGHT!!! That means: just guys -doesn't sound great right?- and a poker set... it's time to play! Luckily, the RMB is much lower than the €, so we'll bet around 20RMB per person -which sounds good but it's just a bit more than 2€!-. We have to take care of our economy! And so we're meeting at 7 in a friend's flat to start playing. And what to do afterwards? I'd bet much more than 20 RMB that we'll go out somewhere, it's friday night! By the way, when we explained the girls our idea they were jealous -that's why we told them- and so they decided to organize a "girls' night" -just a cheap copy of ours...-. Oh, and yesterday's roof party was great! We were on a 27th floor from where you could see the whole city. Simply amazing...

Besides, today I wanted to explain you some funny Chinese stories, but first I want to break a myth: here they don't eat dogs! Well, not exactly that but dog's meat is really expensive, it's a delikatessen, and so they won't serve it to you instead of beef. If you want it, you have to order it. Or maybe that's what they tell strangers so we feel safer when we eat, who knows... But it's such a funny myth. The other day, in class, the teacher asked me if I like animals, and which. You should have seen my face then... I was like: "Sure, I love animals. And my favorite ones? You mean for food or pets? I would say dogs, but not to eat! I repeat, not to eat!" I couldn't stop laughing for the next 5 minutes. I didn't mean to be cubbish, but as we say in Catalan: "Havia de deixar les coses clares!".

Another funny story? I have already told you that Chinese peoples, specially the young ones, are really friendly to strangers, but few of them speak English. So imagine the situation... One day I was coming back from the supermarket, with my brand new camera, and suddenly I heard a voice shouting at me. At first I didn't pay any attention, for two reasons:

1. It was in Chinese, and my Chinese...
2. Who the hell could shout at me in Chinese?

Anyway, curiosity was too strong so I turned around and so a young guy staring at me, from a field where they were building some flats. Imagine my face, I was completely confused. However, curiosity will kill me one day -but I'm too nosy! Many of you know so...- and made me go to see what he wanted. He opened the main gate for me and told me to come in -well, I guessed so by his gestures. Perhaps he wanted the opposite ;)-, so I did, and he offered me his chair. Then I was really confused... Even more because he didn't stop talking in Chinese to me, and I was like: "Sorry man but I don't speak any Chinese. Really, I don't have any idea of what you're telling me. Yes, I love you too". Ah, and he didn't stop staring and pointing at my camera! So after 10 minutes of trying hard but not getting a word, I took the chance when he went to look for something and I left! You may think: "Why?". The answer: "I don't know". However, the following days I passed by that field many times and every time we greeted each other, but I never again went in... That's China, people talk to you, non-stop, although you don't get a word! And it's so funny sometimes...

Sorry but I need to go!! A room full of guys -sounds horrible now! Maybe I should go to the girl's party...- is waiting for me! I hope you all have a great weekend!

Already one month here and I still haven't tried the dog!!

Hola a todos! Primero, hoy escribiré en castellano ya que he decidido ir variando los idiomas de vez en cuando -preparaos, en 2 semanas escribiré en chino!-. Segundo, siento no haber escrito estos dos últimos días pero el martes tuve el perfecto día perro, es decir, no hice nada! Descansé y me recuperé de la escapada a Shanghai; mientras que ayer fue completamente al revés: no paré en todo el día, incluso quedé con una china para hacer un intercambio de idiomas -es decir, yo le enseño mi superespañol, sin "nada" de acento, y ella me enseña chino. Suerte que no puede comparar acentos... -. Fue muy divertido, la verdad. Y después, como cada miércoles, nos fuimos con los amigos a un bar dónde tocan música en directo! No me puedo quejar eh? De hecho quiero que sintáis envidia y a ver si así espabiláis y me venís a ver! Que ya llevo un mes perdido por estas tierras extrañas...

Hoy quiero dedicar la entrada a hacer una valoración de este primer mes perdido por el Lejano Oriente, rodeado de gente que al principio no entendía y que ahora aprecio. Llegué, como todos sabéis, con lo puesto: una sola maleta -suerte que soy chico!-, mi querida mochila y una mezcla de sentimientos opuestos -alegría, miedo...- hacia lo desconocido. De hecho ya os conté que durante la primera semana solo pensaba en coger el primer avión de vuelta a casa...
Y hoy, un mes después, ya he vivido tantas experiencias y aprendido tantas cosas que no puedo más que reírme de ese chico que no quería ni salir de la habitación del hotel para no darse cuenta que no estaba soñando -hoy estoy en modo poético!-... En solo un mes mil cosas han cambiado:

• Tengo una "familia": he hecho tantísimos amigos y todos son tan buena gente, que no puedo más que estar agradecido por la suerte que he tenido. Además, al ser un grupo tan heterogéneo, desde la procedencia de cada uno a sus hobbys, con cada uno compartes diferentes cosas y siempre encuentras a alguien dispuesto a hacer una o otra cosa. Deportes, turismo, estudiar, fiesta... De hecho, el lunes que viene me voy con 6 amigos a Xiamen, a hacer un poco el guiri e ir a la playa. Pero no tenemos hotel, todo está lleno, así que muy probablemente acabemos acampando en la playa. Ya os contaré...
• El chino: es el motivo por el cual vine, así que no puedo obviarlo en la valoración mensual. No hace falta que os diga que es un idioma completamente diferente, muy difícil al principio pero  que, cuando entiendes la lógica, se vuelve cada vez más sencillo. Solo es cuestión de dedicación!
• China: tal y como ya os comenté, mi primera impresión de china no fue precisamente buena. Pero después de 31 días aquí, debo rectificar. He pasado del "Malditos chinos maleducados" al "Quiero ser chino!". Bueno, tampoco tanto, aunque al menos he llegado a entenderlos y respetarlos. Solo se preocupan por ellos mismos, y reina la regla del más fuerte. Si sigues estas reglas, todo funciona a la perfección!
• La comida: quien critica la comida china es porque no la ha probado. Quizás las condiciones en que cocinan no sean las más higiénicas -el buen gusto de mi arroz con pollo quizá se deba a que el cocinero se pasa el día con un dedo en la oreja, sacándose cera-, pero son tan gustosas... buenísimas! Aunque eso sí, muy picantes!
• Lo último, pero no por ello menos importante: mi bigote! Que deciros sobre él? Me encantaba! Aunque solo fuera una sombra de bigote -no da para más- no os podéis imaginar la de risas que propició. A la gente le encantaba -supongo que así tenían de que reírse- así que yo, como siempre, hice lo opuesto y ayer por la mañana, después de pegarme un buen susto al mirarme al espejo y ver esa mancha negra, me lo afeité!

Hoy realmente he estada en versión poética. Será el castellano... De hecho, cuando escribo lo leo mentalmente con mi "acento" -menos que el de Carlota, pero no por ello inexistente- y no paro de reírme!
Debo irme, que una amiga inaugura hoy su piso, y para ello ha organizado una fiesta en el tejado! Ya sabéis, venid a visitarme y os pegaréis una vidorra... Anda, deseadme una buena noche! Un abrazo a todos y hasta pronto!!

PS: Por cierto, quién haya leído esta entrada tiene deberes! Esto del blog está muy bien ya que os puedo contar al detalle todo lo que hago, pero que hay de vosotros? Quiero comentarios explicándome un poco como os ha ido este último mes! A trabajar!! 

Shanghai!

Senyores i senyors, després d'un cap de setmana ben entretingut a Shanghai torno a ser aquí, al peu del canyó per explicar-vos les meves aventures i desventures -per sort, moltes més de les primeres que de les segones!-. I de què parlarem avui? Doncs de la meva segona visita a Shanghai -la primera va ser just quan vaig arribar a Xina, que m'hi vaig estar 2 dies- que, per sort, ha estat molt més interessant i divertida que la primera. Som-hi doncs...

L'aventura va començar, amb uns quants despropòsits, el dissabte a les 11h del matí. Havíem quedat davant de la residència de la universitat, per anar tots junts amb taxi cap a l'estació -a 20 minuts amb cotxe de la universitat-, on el tren sortia a les 12h. Ho sé, ara mateix molts de vosaltres estareu pensant: "Una mica just, no?". Doncs a nosaltres ens va semblar que no! Heu de tenir en compte que es tractava d'un dissabte al matí, i tots sabeu que al llit s'està molt bé! I més després d'haver sortit una mica el dia abans -un amic ens va fer un concert de piano i després vam anar a ballar salsa-  i considerant que cada dia em llevo a les 7h. Conseqüentment, vam pensar que quedant amb una hora d'antelació anàvem més que sobrats. Jo, utilitzant tota la meva força de voluntat -i posant-me el despertador a les 9h, que sabia que se m'enganxarien els llençols-, vaig ser capaç de presentar-me a l'hora però, desgraciadament, no així la resta dels 外 国人 -estrangers-. Així doncs, passats 15 minuts érem 8 dels 14 previstos inicialment -una noia ens esperava a l'estació i els altres, després de trucar-los ens van dir que al final no podien venir-. Per tant, ja podíem anar a buscar 2 taxis. Ens quedaven 40 minuts per agafar el tren...

Seguint els consells d'una amiga -aquesta és la meva sweet revenge per la seva mala elecció ;)- vam sortir per la sortida Sud de la universitat, ja que segons el seu parer allà i havia més trànsit i, com a conseqüència, més taxis. Endevineu què va passar? Doncs sí -ús he llegit el pensament-, no hi havia cap taxi! Vam estar plantats al carrer durant més de 15 minuts esperant, amb un trànsit infernal -això sí- però cap taxista...

(Perdoneu la interrupció. Encara que no us en hagueu adonat, he marxat una hora a entrenar amb l'ex-linebacker i ara estic literalment mort a la cadira...)

Seguim doncs... A menys de 30 minuts perquè sortís el tren, finalment vam trobar un taxi en el quals ens vam encabir quatre, deixant-ne quatre més allà a la carretera, esperant, sense gaires esperances que en passés un altre... Total, aquí els egoistes vam anar cap a l'estació -la feinada que vam tenir per aclarir-nos amb el taxista, ja que a Suzhou n'hi ha 3 i no coneixíem el nom en xinès de la nostra- i vam arribar-hi a les 11:52. El tren ja estava a la via -aquí són molt puntuals-, però a nosaltres encara ens faltava mig grup... Van anar passant els minuts: 11:53, 54, 55... i quan en quedaven 2 -com a les pel·lícules americanes, que desactiven la bomba quan falta només 1 segon- vam veure arribar l'altre taxi, i tots corrents cap al tren... Vam arribar-hi just al moment en què tancaven les portes! Més puntuals, impossible -ja us ho deia jo, tot estava sota control...-! I cap a Shanghai s'ha dit!

En 38 minuts ja estàvem plantats a l'estació de Shanghai -plena de gom a gom- i cap al youth hostel -5€ per persona la nit. No està malament eh?-. Vam deixar les motxilles i endevineu cap a on vam anar? Què en sabeu de Shanghai? Hi ha, sobretot, dues coses que no et pots perdre:

• El skyline: la part de Pudong, on hi ha els gratacels, és senzillament increïble.
• El faked market: un centre comercial de falsificacions. Impressionant!

Sabeu quina va ser la primera parada oi? El faked market, sens dubte! Perquè us en feu una imatge, és un centre comercial de 4 pisos, tot ple de botigues on venen falsificacions de tot el que et puguis imaginar: des de roba a iPods, passant per Zippos i maletes. Pots trobar el que vulguis! Quin paradís eh... Però heu de saber que a Xina s'ha de negociar, perquè ells t'intentaran estafar -amb èxit si no t'esforces- i tu intentaràs estafar-los a ells -probabilitats d'èxit? 0%-. Total, que o estàs disposat a passar-te 30 minuts negociant el preu del què vols o millor no hi vagis.

Jo em vaig passar les primeres dues hores voltant per allà, intentant estafar als venedors oferint-los preus baixíssims -em van fer callar, fer fora de botigues, insultar en xinès... Sort que encara no els entenc!- però així em vaig fer una idea dels preus mínims pels quals podia aconseguir el què volia. Resultat: vaig comprar-me un cinturó, un jersei-jaqueta i unes All Star per uns 35€. Probablement hagués pogut rebaixar una mica més el preu, però ja vaig malgastar-hi 4 hores i no podia més!

Després del mercat vam anar a l'hostal a canviar-nos i a sopar, i a la nit vam sortir de festa per Shanghai. Va ser molt divertit també!

I el diumenge el vam dedicar a fer visita turística. Per dinar, com bons xinesos que ens hem tronat, vam anar a un McDonalds -el menjar xinès és boníssim, però a vegades bona hamburguesa sembla una verdadera delikatessen...- i després ens vam dedicar a passejar per la ciutat. Aquí teniu algunes de les fotos:

 
Aquí podeu veure la foto de grup. Desgraciadament uns quants amics no van poder venir, però ha estat un cap de setmana genial i molt divertit!

De nou, us he de tornar a deixar. Aquesta tarda hem organitzat una reunió a casa meva per decidir què fem la setmana que ve, ja que és festiva! Així doncs, a fer les maletes de nou!!

Espero que vosaltres també hagueu passat un gran cap de setmana!! Fins demà!