Back to Suzhou, or how to survive 12 hours with standing tickets!

Hola de nou! Sento haver desaparegut durant tres dies, però té una explicació: he decidit posar-me les piles amb el xinès! I quina relació té això amb el blog? Encara que no ho sembli, escriure una entrada al blog requereix molt de temps -mínim una hora- i aquests darrers dies gairebé no he disposat de temps lliure...

Avui, per exemple, a part de les 3 hores de classe de cada matí, he aprofitat el migdia per dinar ràpid i anar al gimnàs -pago 20€ per 3 mesos!- ja que tot seguit he assistit a una classe de caligrafia! Allà em teniu a mi, amb la tinta i el pinzell, tot convençut que seria bufar i fer ampolles... doncs no! Que si les línies s'han de fer en un sentit i després en l'altre, que no aixequis el pinzell, que “què representa que volies escriure/dibuixar/pintar?”, i així durant 90 minuts. I res, tot seguit he anat cap a casa i he estat fent deures fins ara, que demà tenim dictat! Tinc la sensació d'estar de tornada a primària. Però no us exalteu, que el millor encara està per venir! Aquesta nit, festa... STUDY PARTY!! Millor no pregunteu, una MALA costum americana de reunir-nos per estudiar plegats. On s'és vist això? Però avui hi assistiré, a veure si és útil...

Ademés del temps que em requereix estudiar xinès, la veritat és que no sempre tinc coses divertides o interessants a explicar pel blog, ja que heu de tenir en compte les següents veritats absolutes:

1. Estiguis on estiguis, al cap d'un temps -almenys de dilluns a divendres- adoptes una rutina: per tant, no hi ha tantes coses a explicar. Encara que si ho voleu us explico els caràcters que aprenc, o els “kilos” que aixeco al gimnàs -5kg màxim!-... Tot i no veure-us les cares, tinc la sensació que no us interessa gaire...
2. Jo sempre visc bé i estic content!! Algú mai ha dubtat això? Per tant, heu de fer cas a la dita popular “no news = good news!”.

Així doncs, tingueu això ben present! Ah, per cert, aquest dissabte és el meu aniversari i estic/m'estan preparant una festa... serà genial! Ja us ho explicaré i aportaré fotos.

De totes formes, seguim amb el viatge. Després de dormir a l'hotel desert de WuYiShan, ens vam llevar i ens en vam tornar cap al parc natural. La nostra intenció era fer rafting pel riu però va resultar que, just un parell de dies abans, s'havia acabat la temporada de rafting i l'únic que oferien eren passejos pel riu en barques de bambú...

Vist el panorama i el bon dia que feia -un sol i una calor espectaculars- vam decidir seguir visitant, a peu i amb la condició de no suar -em van fer jurar que no correria, ja que el dia anterior no se'm va ocórrer res millor que organitzar una carrera fins el cim de la muntanya, més de 1000 esglaons...-. Vam visitar una part diferent del parc, ni molt menys tan espectacular però no per això menys interessant. Aquí teniu algunes fotos...

Com era d'esperar, a la que vaig poder vaig fer-los incrementar el ritme, els vaig picar a tots i al final vam acabar corrent i suant!! I sabeu per què no volien suar? A les 6 de la tarda havíem d'agafar el tren de tornada a Suzhou: 12 hores i sense seient, ja que quan vam comprar els tíquets ja no quedaven seients lliures.

I aquesta és la història del dia: com sobreviure durant 12 hores amb standing tickets. Vam pensar que arribant els primers a l'estació i sent els primers de la cua, trobaríem algun lloc on seure, ni que fos al terra... Doncs no! Els tíquets de peu eren per estar-se al mig del passadís, entre fileres de seients. Imagineu-vos el futur que ens esperava: 12 hores -incloent la nit, perquè l'arribada era prevista per les 6 del matí- quiets i de peu! Per morir-se...

Però els xinesos són molt bona gent i tan aviat com ens van veure les cares -debien ser un poema- es van apretar i ens van fer lloc per seure. Quin alleujament! Així doncs, vam passar la nit desperts -impossible adormir-se amb mig cul al seient i mig al passadís, la gent parlant, la llum encesa- ensenyant jocs de cartes als xinesos, comprant pollastre per la finestra -tal com sona! Vam parar a una estació i un noi que havíem conegut al tren ens va recomanar de probar el pollastre que feien allà. Dit i fet! El venedor estava a l'andana, així que vam obrir la finestra i ens el va passar per allà-. I ben bo que estava! Després d'una nit que ARA fa gràcia però durant la qual volia plorar, vam arribar a casa. Mai havia trobat tan còmode el meu llit/pedra!!

Nois i noies, avis i àvies, aquesta és la història de la meva tornada a casa, i amb això em despedeixo! Espero que tots estigueu molt bé i recordeu, m'HEU DE felicitar el proper dissabte!! ;)

Una abraçada!!

 PS: Què us sembla el nou prototip de F1?