Let's break the myth!

Hi everyone!! Yesterday I wrote in Spanish, so today is the time for English! As always, I do not have much time as today we're celebrating... MEN'S NIGHT!!! That means: just guys -doesn't sound great right?- and a poker set... it's time to play! Luckily, the RMB is much lower than the €, so we'll bet around 20RMB per person -which sounds good but it's just a bit more than 2€!-. We have to take care of our economy! And so we're meeting at 7 in a friend's flat to start playing. And what to do afterwards? I'd bet much more than 20 RMB that we'll go out somewhere, it's friday night! By the way, when we explained the girls our idea they were jealous -that's why we told them- and so they decided to organize a "girls' night" -just a cheap copy of ours...-. Oh, and yesterday's roof party was great! We were on a 27th floor from where you could see the whole city. Simply amazing...

Besides, today I wanted to explain you some funny Chinese stories, but first I want to break a myth: here they don't eat dogs! Well, not exactly that but dog's meat is really expensive, it's a delikatessen, and so they won't serve it to you instead of beef. If you want it, you have to order it. Or maybe that's what they tell strangers so we feel safer when we eat, who knows... But it's such a funny myth. The other day, in class, the teacher asked me if I like animals, and which. You should have seen my face then... I was like: "Sure, I love animals. And my favorite ones? You mean for food or pets? I would say dogs, but not to eat! I repeat, not to eat!" I couldn't stop laughing for the next 5 minutes. I didn't mean to be cubbish, but as we say in Catalan: "Havia de deixar les coses clares!".

Another funny story? I have already told you that Chinese peoples, specially the young ones, are really friendly to strangers, but few of them speak English. So imagine the situation... One day I was coming back from the supermarket, with my brand new camera, and suddenly I heard a voice shouting at me. At first I didn't pay any attention, for two reasons:

1. It was in Chinese, and my Chinese...
2. Who the hell could shout at me in Chinese?

Anyway, curiosity was too strong so I turned around and so a young guy staring at me, from a field where they were building some flats. Imagine my face, I was completely confused. However, curiosity will kill me one day -but I'm too nosy! Many of you know so...- and made me go to see what he wanted. He opened the main gate for me and told me to come in -well, I guessed so by his gestures. Perhaps he wanted the opposite ;)-, so I did, and he offered me his chair. Then I was really confused... Even more because he didn't stop talking in Chinese to me, and I was like: "Sorry man but I don't speak any Chinese. Really, I don't have any idea of what you're telling me. Yes, I love you too". Ah, and he didn't stop staring and pointing at my camera! So after 10 minutes of trying hard but not getting a word, I took the chance when he went to look for something and I left! You may think: "Why?". The answer: "I don't know". However, the following days I passed by that field many times and every time we greeted each other, but I never again went in... That's China, people talk to you, non-stop, although you don't get a word! And it's so funny sometimes...

Sorry but I need to go!! A room full of guys -sounds horrible now! Maybe I should go to the girl's party...- is waiting for me! I hope you all have a great weekend!

Already one month here and I still haven't tried the dog!!

Hola a todos! Primero, hoy escribiré en castellano ya que he decidido ir variando los idiomas de vez en cuando -preparaos, en 2 semanas escribiré en chino!-. Segundo, siento no haber escrito estos dos últimos días pero el martes tuve el perfecto día perro, es decir, no hice nada! Descansé y me recuperé de la escapada a Shanghai; mientras que ayer fue completamente al revés: no paré en todo el día, incluso quedé con una china para hacer un intercambio de idiomas -es decir, yo le enseño mi superespañol, sin "nada" de acento, y ella me enseña chino. Suerte que no puede comparar acentos... -. Fue muy divertido, la verdad. Y después, como cada miércoles, nos fuimos con los amigos a un bar dónde tocan música en directo! No me puedo quejar eh? De hecho quiero que sintáis envidia y a ver si así espabiláis y me venís a ver! Que ya llevo un mes perdido por estas tierras extrañas...

Hoy quiero dedicar la entrada a hacer una valoración de este primer mes perdido por el Lejano Oriente, rodeado de gente que al principio no entendía y que ahora aprecio. Llegué, como todos sabéis, con lo puesto: una sola maleta -suerte que soy chico!-, mi querida mochila y una mezcla de sentimientos opuestos -alegría, miedo...- hacia lo desconocido. De hecho ya os conté que durante la primera semana solo pensaba en coger el primer avión de vuelta a casa...
Y hoy, un mes después, ya he vivido tantas experiencias y aprendido tantas cosas que no puedo más que reírme de ese chico que no quería ni salir de la habitación del hotel para no darse cuenta que no estaba soñando -hoy estoy en modo poético!-... En solo un mes mil cosas han cambiado:

• Tengo una "familia": he hecho tantísimos amigos y todos son tan buena gente, que no puedo más que estar agradecido por la suerte que he tenido. Además, al ser un grupo tan heterogéneo, desde la procedencia de cada uno a sus hobbys, con cada uno compartes diferentes cosas y siempre encuentras a alguien dispuesto a hacer una o otra cosa. Deportes, turismo, estudiar, fiesta... De hecho, el lunes que viene me voy con 6 amigos a Xiamen, a hacer un poco el guiri e ir a la playa. Pero no tenemos hotel, todo está lleno, así que muy probablemente acabemos acampando en la playa. Ya os contaré...
• El chino: es el motivo por el cual vine, así que no puedo obviarlo en la valoración mensual. No hace falta que os diga que es un idioma completamente diferente, muy difícil al principio pero  que, cuando entiendes la lógica, se vuelve cada vez más sencillo. Solo es cuestión de dedicación!
• China: tal y como ya os comenté, mi primera impresión de china no fue precisamente buena. Pero después de 31 días aquí, debo rectificar. He pasado del "Malditos chinos maleducados" al "Quiero ser chino!". Bueno, tampoco tanto, aunque al menos he llegado a entenderlos y respetarlos. Solo se preocupan por ellos mismos, y reina la regla del más fuerte. Si sigues estas reglas, todo funciona a la perfección!
• La comida: quien critica la comida china es porque no la ha probado. Quizás las condiciones en que cocinan no sean las más higiénicas -el buen gusto de mi arroz con pollo quizá se deba a que el cocinero se pasa el día con un dedo en la oreja, sacándose cera-, pero son tan gustosas... buenísimas! Aunque eso sí, muy picantes!
• Lo último, pero no por ello menos importante: mi bigote! Que deciros sobre él? Me encantaba! Aunque solo fuera una sombra de bigote -no da para más- no os podéis imaginar la de risas que propició. A la gente le encantaba -supongo que así tenían de que reírse- así que yo, como siempre, hice lo opuesto y ayer por la mañana, después de pegarme un buen susto al mirarme al espejo y ver esa mancha negra, me lo afeité!

Hoy realmente he estada en versión poética. Será el castellano... De hecho, cuando escribo lo leo mentalmente con mi "acento" -menos que el de Carlota, pero no por ello inexistente- y no paro de reírme!
Debo irme, que una amiga inaugura hoy su piso, y para ello ha organizado una fiesta en el tejado! Ya sabéis, venid a visitarme y os pegaréis una vidorra... Anda, deseadme una buena noche! Un abrazo a todos y hasta pronto!!

PS: Por cierto, quién haya leído esta entrada tiene deberes! Esto del blog está muy bien ya que os puedo contar al detalle todo lo que hago, pero que hay de vosotros? Quiero comentarios explicándome un poco como os ha ido este último mes! A trabajar!! 

Shanghai!

Senyores i senyors, després d'un cap de setmana ben entretingut a Shanghai torno a ser aquí, al peu del canyó per explicar-vos les meves aventures i desventures -per sort, moltes més de les primeres que de les segones!-. I de què parlarem avui? Doncs de la meva segona visita a Shanghai -la primera va ser just quan vaig arribar a Xina, que m'hi vaig estar 2 dies- que, per sort, ha estat molt més interessant i divertida que la primera. Som-hi doncs...

L'aventura va començar, amb uns quants despropòsits, el dissabte a les 11h del matí. Havíem quedat davant de la residència de la universitat, per anar tots junts amb taxi cap a l'estació -a 20 minuts amb cotxe de la universitat-, on el tren sortia a les 12h. Ho sé, ara mateix molts de vosaltres estareu pensant: "Una mica just, no?". Doncs a nosaltres ens va semblar que no! Heu de tenir en compte que es tractava d'un dissabte al matí, i tots sabeu que al llit s'està molt bé! I més després d'haver sortit una mica el dia abans -un amic ens va fer un concert de piano i després vam anar a ballar salsa-  i considerant que cada dia em llevo a les 7h. Conseqüentment, vam pensar que quedant amb una hora d'antelació anàvem més que sobrats. Jo, utilitzant tota la meva força de voluntat -i posant-me el despertador a les 9h, que sabia que se m'enganxarien els llençols-, vaig ser capaç de presentar-me a l'hora però, desgraciadament, no així la resta dels 外 国人 -estrangers-. Així doncs, passats 15 minuts érem 8 dels 14 previstos inicialment -una noia ens esperava a l'estació i els altres, després de trucar-los ens van dir que al final no podien venir-. Per tant, ja podíem anar a buscar 2 taxis. Ens quedaven 40 minuts per agafar el tren...

Seguint els consells d'una amiga -aquesta és la meva sweet revenge per la seva mala elecció ;)- vam sortir per la sortida Sud de la universitat, ja que segons el seu parer allà i havia més trànsit i, com a conseqüència, més taxis. Endevineu què va passar? Doncs sí -ús he llegit el pensament-, no hi havia cap taxi! Vam estar plantats al carrer durant més de 15 minuts esperant, amb un trànsit infernal -això sí- però cap taxista...

(Perdoneu la interrupció. Encara que no us en hagueu adonat, he marxat una hora a entrenar amb l'ex-linebacker i ara estic literalment mort a la cadira...)

Seguim doncs... A menys de 30 minuts perquè sortís el tren, finalment vam trobar un taxi en el quals ens vam encabir quatre, deixant-ne quatre més allà a la carretera, esperant, sense gaires esperances que en passés un altre... Total, aquí els egoistes vam anar cap a l'estació -la feinada que vam tenir per aclarir-nos amb el taxista, ja que a Suzhou n'hi ha 3 i no coneixíem el nom en xinès de la nostra- i vam arribar-hi a les 11:52. El tren ja estava a la via -aquí són molt puntuals-, però a nosaltres encara ens faltava mig grup... Van anar passant els minuts: 11:53, 54, 55... i quan en quedaven 2 -com a les pel·lícules americanes, que desactiven la bomba quan falta només 1 segon- vam veure arribar l'altre taxi, i tots corrents cap al tren... Vam arribar-hi just al moment en què tancaven les portes! Més puntuals, impossible -ja us ho deia jo, tot estava sota control...-! I cap a Shanghai s'ha dit!

En 38 minuts ja estàvem plantats a l'estació de Shanghai -plena de gom a gom- i cap al youth hostel -5€ per persona la nit. No està malament eh?-. Vam deixar les motxilles i endevineu cap a on vam anar? Què en sabeu de Shanghai? Hi ha, sobretot, dues coses que no et pots perdre:

• El skyline: la part de Pudong, on hi ha els gratacels, és senzillament increïble.
• El faked market: un centre comercial de falsificacions. Impressionant!

Sabeu quina va ser la primera parada oi? El faked market, sens dubte! Perquè us en feu una imatge, és un centre comercial de 4 pisos, tot ple de botigues on venen falsificacions de tot el que et puguis imaginar: des de roba a iPods, passant per Zippos i maletes. Pots trobar el que vulguis! Quin paradís eh... Però heu de saber que a Xina s'ha de negociar, perquè ells t'intentaran estafar -amb èxit si no t'esforces- i tu intentaràs estafar-los a ells -probabilitats d'èxit? 0%-. Total, que o estàs disposat a passar-te 30 minuts negociant el preu del què vols o millor no hi vagis.

Jo em vaig passar les primeres dues hores voltant per allà, intentant estafar als venedors oferint-los preus baixíssims -em van fer callar, fer fora de botigues, insultar en xinès... Sort que encara no els entenc!- però així em vaig fer una idea dels preus mínims pels quals podia aconseguir el què volia. Resultat: vaig comprar-me un cinturó, un jersei-jaqueta i unes All Star per uns 35€. Probablement hagués pogut rebaixar una mica més el preu, però ja vaig malgastar-hi 4 hores i no podia més!

Després del mercat vam anar a l'hostal a canviar-nos i a sopar, i a la nit vam sortir de festa per Shanghai. Va ser molt divertit també!

I el diumenge el vam dedicar a fer visita turística. Per dinar, com bons xinesos que ens hem tronat, vam anar a un McDonalds -el menjar xinès és boníssim, però a vegades bona hamburguesa sembla una verdadera delikatessen...- i després ens vam dedicar a passejar per la ciutat. Aquí teniu algunes de les fotos:

 
Aquí podeu veure la foto de grup. Desgraciadament uns quants amics no van poder venir, però ha estat un cap de setmana genial i molt divertit!

De nou, us he de tornar a deixar. Aquesta tarda hem organitzat una reunió a casa meva per decidir què fem la setmana que ve, ja que és festiva! Així doncs, a fer les maletes de nou!!

Espero que vosaltres també hagueu passat un gran cap de setmana!! Fins demà!

Home, sweet home!

Hola a tots! Torno a ser aquí, per seguir-vos explicant les meves aventures i desventures pel Llunyà Orient. Avui us vull presentar el meu apartament...

Com podeu veure, no està gens malament eh! Només té un dormitori, però és molt gros, i tot ell és molt nou. I la decoració és ben senzilla, com a mi m'agrada. Així que va ser veure'l -si a sobre li sumes que estic al costat de la universitat, què més puc demanar?- i dir que me'l quedava!

Recordeu les fotos de l'exterior del pis que vaig penjar fa 2 dies? A que no hi ha punt de comparació amb l'interior? Doncs així és Xina: la gent es preocupa molt poc pel que no és seu, hi dóna poca importància, però en canvi cuiden les seves propietats fins a l'últim detall! I no només ho he vist en el meu apartament això, sinó en tots els pisos dels meus amics: estan en barriades on no hi entraries mai, on se't posen els pèls de gallina i vas mirant de banda a banda, esperant que algú vingui a robar-te però, un cop entres a la casa, són espectaculars! De fet, mirant pisos amb uns amics ens van dir una cosa que ens va deixar estupefactes: un pis amb 7 anys ja és vell! Imagineu-vos doncs, per poc que ho cuidin tot és ben nou...

Per cert, avui he fet un dia tan de relax... ho necessitava! Al matí he anat a classe, fins les 12h, després a dinar i cap a casa! I aquí descansant fins fa ben poc, que he fet quatre exercicis, m'he dutxat i ja estic preparat per anar a un "Piano Bar". Aquest és el pla per avui!

Però lo millor m'espera aquest cap de setmana... 14 amics -i amigues! Faltaria...- ens n'anem a Shanghai a "fer el guiri"! Marxem demà al matí amb el tren bala, i fins diumenge a la tarda o nit, ni idea...
Així doncs, m'he de acomiadar per avui, que ja m'esperen... I espero tenir temps el diumenge per explicar-vos què tal la visita per una (si no la més) de les ciutats més poblades del món. No saben què els espera a aquests xinesos, 14 o 15 guiris per allà... Que es preparin! Doncs res, desitjar-vos a tots un molt bon cap de setmana! Fins diumenge doncs!!  

What an awesome day! I love football!

Avui us volia explicar què tal l'apartament, però després del dia que he viscut no puc més que començar explicant-vos el meu dia -ara són les 19h aquí, així que poca cosa més em pot passar ja-.

Un petit resum del què he fet:

1. Demanar a cegues, sense saber què menjaria.
2. Ensenyar el capitalista -joc de cartes- als meus amics.
3. Conèixer el noi amb un nom un mica peculiar.
4. Jugar a futbol... americà!

El dia ha començat a les 6h del matí! Millor no em pregunteu per què, com m'he despertat tan d'hora... Però els que em coneixeu ja sabreu què ha passat... més d'una hora per sortir del llit! Res, tot seguit cap a classe, a estudiar xinès... i ja sóc capaç d'escriure una mini-introducció sobre mi amb caràcters xinesos! N'estic orgullós, tenint en compte que amb els caràcters no vam començar fins fa 2 dies. Doncs res, he anat a classe, i aguantat com he pogut -estava mort...- i a les 12, cap a dinar.

Per dinar, hem seguit el consell d'un amic i ens n'hem anat a un carrer, al costat del campus antic de la universitat, a dinar. El carrer estava ple de paradetes de menjar, cada una oferint coses diferents: des de dumplings a pizza d'espècies, passant, entre d'altres, per creps amb ous i bacon. Potser no ho heu provat mai, però tots aquests menjars estan boníssims! I són molt barats. Però avui ens sentíem aventureres, volíem quelcom nou, així que ens hem deixat convèncer per una senyora xinesa que de cop ens ha sortit al pas i ens ha dit que anéssim al seu restaurant. Era tot simpatia i alegria ella, així que li hem fet cas. Hem arribat al restaurant, mirem el menú i... ni idea de què hi posava! Jo encara sóc incapaç de llegir un menú, però d'altres amics parlen un xinès correcte! Però avui, ni ells. I com ho hem solucionat? Doncs a la paret la dona tenia penjada la foto d'una espècie de kebab, amb una pinta tan bona... I fàcilment ens ha convençut! Els nois, tot famolencs, hem triat diversos plats del menú, esperant el nostres deliciosos kebabs... Llàstima de no entendre el menú! De cop, ens apareix la dona amb uns bols de sopa de fetge d'ànec, amb uns fideus de plàstic i cacauets... Total, que m'he menjat els cacauets i per primer cop a Xina, he deixat el plat sencer. Per sort, ja que dos amics meus se l'han volgut acabar i hauríeu d'haver vist les seves cares després. Així que jo he acabat al carrer, menjant-me uns dumplings de pollastre i una pizza, per menys de 70 cèntims!!!

Un cop acabats de dinar, he tret les cartes i els he explicat el capitalista als amics. No sé si el coneixeu, però tot i no ser gaire difícil l'experiència és un grau en aquest joc, així que els he deixat ben escurats! J

Després que ningú volgués jugar més amb mi -és broma!-, hem tornat cap a casa, creuant la universitat. I enmig del campus vell -més endavant en penjaré fotos, ja que és preciós-, en un parc, em vist un noi tot sol, vestit amb un uniforme com si anés a jugar a futbol -amb botes de tacs i tot!- però enlloc de pilota, amb 5 "Frisbees"! Imagineu-vos el què em pensat: "Pobre xaval, no té amics...". Així que ens hem parat allà, segurs de què si el miràvem durant més de 10 segons ens vindria a saludar. Com no, ha estat tal com havíem pensat. Ha vingut, ens ha dit si volíem provar-ho i ens ha dit si voldríem apuntar-nos al "Club de Frisbee" -un altre dia ja us explicaré això dels clubs. I sí, n'hi ha un de Frisbee- i ens ha donat la seva targeta...

Abans de seguir, un petit aclariment: a Xina, els estrangers han de triar un nom xinès -el meu és el que apareix firmant el blog- que té un significat -des de infinit, a bellesa...-.

Seguim doncs. Doncs res, el noi xinès ens ha donat la seva targeta, amb el seu nom xinès i el seu nom occidental... Sabeu quin és? "Mouseman", en català pur i dur, "Senyor ratolí"!! No sabeu quin riure... Li hem preguntat que qui li havia posat aquest nom -el pots triar o te l'adjudiquen- i ell ens ha contestat, tot orgullós, que havia estat obra seva, que ell ho havia decidit. Total, que mentre rèiem sense parar, ens hem presentat i una amiga meva, per fer-li una broma, va i es presenta com a "Micewoman", és a dir, "Senyora ratolins". No hem pogut parar de riure durant tanta estona, batejant-nos els uns als altres de "Senyor gat", "Senyora trampa per ratolins", etc.

Després d'aquest episodi, cadascú ha anat cap a casa a fer deures, descansar... I ens hem citat a les 17h al camp de futbol de la universitat per jugar a futbol americà. Cal que sabeu una cosa, i és que un dels meus amics era jugador de futbol americà, concretament line-backer -o quelcom similar- a la tercera millor universitat -en quant a nivell en football- dels EUA. Ja us el podeu imaginar, tot múscul... qualsevol li diu quelcom! Per sort, m'ha tocat jugar al seu equip i hem guanyat. Tot i que no sense patiment... sobretot per part meva, quan fent-me l'"heroi" he saltat a per una pilota amb un  parell de russos... Quin aterratge tan perfecte i còmode han tingut ells: sobre el meu estómac!! He tingut la sensació que em moria, i durant una estona no he pogut respirar però m'he acabat recuperant perfectament i he seguit jugant. Si és que, el que ha de fer un per impressionar una noia... ;)

Després del partit, cap a casa, una bona dutxa i aquí em teniu ara, escrivint mentre menjo un bol d'arròs, com un xinès autèntic! Però hauré de deixar la descripció de l'apartament per demà ja que avui torno a tenir sessió de cine a casa amb uns amics. Com podeu constatar, a Xina no es para mai! I com ho estic gaudint...

Doncs res, demà segueixo! Una abraçada a tots i totes!!

Oh God, am I really gonna live here?

Tip d'arròs i amb una cervesa ben fresqueta a la mà (és l'única qualitat que en puc ressaltar, gràcies al poder refrigerant de la meva nevera, ja que en quant a gust la cervesa xinesa... és aigua!), aquí em torneu a tenir!

On ho vaig deixar ahir? Ah sí, amb la troballa de l'apartament "perfecte"! Abans de seguir, m'agradaria explicar-vos una cosa que em vaig oblidar ahir: tant a Suzhou com a Shanghai, les cases es troben en blocs residencials (blocs de pisos, tots iguals, amb una balla que en rodeja el perímetre, amb una sola entrada i amb seguretat privada/pública). Ho sé, en aquests moments probablement molts de vosaltres us em deveu estar imaginant en un complex residencial d'aquells de pel·lícula: blocs de gratacels tots iguals, molt ben cuidats, amb el jardí i la piscina entremig... No estaria malament eh? Però Hollywood és Hollywood, i això és Xina!

Què tal si canviem el gènere de la pel·lícula i penseu en la típica de presos? Aquelles presons tan maques... la pintura de les parets (o les parets directament) caient-se, amb una selva descuidada per jardí, les parets amb filferro per sobre, la brossa tirada pel carrer, etc. Si heu aconseguit imaginar-vos, afegiu-me a mi (amb bigoti!) a la imatge i tindreu un retrat del barri on visc!!

Fora bromes, he de reconèixer que buscar pis va ser tota una aventura: em van portar per uns barris als quals no hagués entrat mai en la vida per voluntat pròpia, on cada 10 segons una moto tocava el clàxon perquè m'apartés (podia triar entre apartar-me o ser atropellat), on més que jardins hi havia matolls creixent fora de control, el terra estava mal pavimentat (si hi havia sort) o directament era de terra, els cables del corrent tirats pel terra o enganxats de qualsevol manera a les parets, etc. Us en feu una imatge? Penseu en "La Mina" i us hi aproximareu..

Al final, em vaig decidir per un apartament d'una habitació, l'única avantatge del qual és que es troba a 6 minuts (al principi creia que eren 5, però sempre arribava tard a classe...) de classe. Ho sé, és greu arribar tard vivint a 6 minuts, però que aixequi la mà (o deixi un comentari) qui em conegui per la meva puntualitat! ;)

Aquí us passo algunes fotos de l'exterior de l'apartament (no en tinc de l'interior encara, però demanaré una màquina de fotos i les passo tan aviat com pugui).

 Què, no sembla el lloc més acollidor oi? I això que aquestes fotos les vaig fer un dia que feia un Sol espectacular! Imagineu-vos-ho de nit (no hi ha faroles) o un dia que faci núvol...

I que dir de les precioses reixes que adornen les finestres de casa meva (el 1r pis de la casa a l'esquerra). Que brillants eh? Em van dir que no em preocupés, que només era per evitar que possibles lladres m'entressin per la finestra... Se'ls deu donar molt bé això d'escalar aquí!

I aquí podeu veure la superhiperacollidora porta d'entrada al meu bloc. Ben nova, neta... Ah sí, i no tanca! Imagineu-vos la gràcia que em va fer quan em van dir: "Les reixes de la finestra? Són per evitar que t'entrin a robar. Ah sí, abans que m'oblidi, la porta d'entrada no tanca...". Així que vaig arribar a una conclusió: Els lladres xinesos deuen ser inútils, buscant sempre el camí més complicat...

I aquestes són les meravelloses escales que pugen fins al meu pis. Sabeu què és això blanc? La publicitat aquí funciona de forma diferent a Europa... No són gaire/gens creatius, així que per anunciar-se van amb pintura i un pinzell, i als esglaons dels blocs i pinten el seu número de telèfon i el servei que ofereixen. Ho hauríem d'implantar a Europa no?

I per últim, en aquesta podeu veure els fabulosos cables elèctrics penjats de qualsevol manera a la paret... I just davant de la porta que apareix hi ha el meu apartament (és a dir, a l'altra banda de la paret de l'esquerra).








Us he de deixar, que vaig començar a escriure l'entrada ahir però em van trucar per anar a la festa d'aniversari d'una noia mexicana que no coneixia de res... i jo, per suposat, m'hi vaig apuntar!! I res, l'estic acabant ara, de nou amb un cafè instantani (l'hi estic agafant el gustillo!) al costat, a punt per marxar cap a classe en menys d'una hora! Que aquí són les 7:30 del matí!
Doncs res, a la tarda continuaré amb la descripció de l'apartament, encara que no desentona gaire amb l'exterior, així que ja us en podeu anar fent una imatge prèvia, que segur que no desentonarà gaire... Però està a 6 minuts de la universitat!! Cal ser optimistes!!! :)

Welcome to Suzhou!

Després de la sessió de cine a casa d'ahir a la nit, i de les classes de xinès d'aquest matí, aquí torno a ser. Abans de seguir amb la història vull aclarir un parell de coses:

1. Heu de veure "Malditos Bastardos" en xinès! Sentir a en Brad Pitt parlant en xinès (i no entendre res...) no té comparació!
2. Fotos meves amb bigoti? Dubto que n'aparegui cap... És que el govern xinès ho censura tot! :) I més una foto meva amb bigoti, si es fes pública ningú es voldria acostar a menys de 1.000 km de Xina!

Un cop dit això, seguim amb la història.

Com us deia ahir, Shanghai em va xocar molt, però al ser-hi només durant els 2 primers dies, no m'acabava de creure on estava i conseqüentment no ho vaig acabar de gaudir... Durant aquests dos dies em van cuidar uns amics, que em van portar a "fer el guiri". Tot i la espectacularitat dels grans gratacels, he de dir que no la vaig trobar pas encantadora: era una ciutat molt desenvolupada, on tot era molt nou però alhora igual. Vaig trobar a faltar una part antiga, històrica: no sé si vaig ser jo que vaig fer poc turisme o és que no en té (aviat ho descobriré, perquè amb els amics ens hi volem escapar un cap de setmana!).

I al cap de dos dies a Shanghai, cap al meu destí final... SUZHOU! M'hi va acompanyar l'Ángela, una amiga xinesa originària d'aquesta ciutat.
Abans de seguir, m'agradaria fer-vos una petita introducció a Suzhou.

• A Shanghai, quan vaig preguntar sobre Suzhou, em van dir que me n'anava al "countryside", al camp. Doncs resulta que Suzhou té 8 milions d'habitants (com Londres, que és la ciutat més gran d'Europa) i està dividida en tres barris: el SIP (Suzhou Industrial Park), el downtown (casc antic) i un tercer barri, a l'oest, del qual no conec el nom. 
• A Xina existeix un refrany que diu: "Existeix un paradís al cel. A la Terra també: Suzhou i Hangzhou". 
• Suzhou també es coneix com: "La Venècia d'Orient". Per què? El motiu és que es troba al costat d'un llac, i la ciutat està plena de canals, especialment en el casc antic, on es van construir fa segles per a actuar com a muralla envers possibles atacs.

Doncs bé, vaig arribar a Suzhou un dimecres abans de les 9h del matí, després d'haver-me hagut de despertar a les 6h per poder agafar un tren a les 8h (a 311km/h vam tardar 38 minuts a arribar). Durant el trajecte en tren, mirant per la finestra la meva sensació va ser que no havíem abandonat Shanghai en cap moment. Durant tot el trajecte no vaig deixar de veure edificis, gratacels, fàbriques...
I la meva primera impressió? He de reconèixer que en aquells moments estava ben atemorit, pensant: "On m'he posat?? Per què m'he de complicar la vida d'aquesta manera?? Definitivament, sóc masoquista..." però almenys el primer que em va venir al cap quan vaig baixar del tren va ser: "Almenys fa menys xafogor que a Shanghai!".
I de l'estació, directes a l'hotel a deixar la maleta (i la meva inseparable motxilla Element) i d'allà a (atenció amb la llista, tot el que vam arribar a fer en unes 10 hores):

1. Fer-me un mòbil xinès.
2. Registrar-me a la universitat.
3. Obrir un compte bancari.
4. Minitour turístic per la ciutat, per conèixer els llocs importants (en quant a utilitat).
5. Buscar (i trobar!) pis: aquest apartat mereix una menció especial. Després de registrar-me a la universitat, vam anar a visitar la residència d'estudiants... però ja amb prejudicis, ja que tant l'Àngela com la coordinadora d'alumnes estrangers em van recomanar buscar un pis fora del campus. Un cop vistes les instal·lacions, jo també ho vaig creure oportú.
   Així que vam anar a una immobiliària. I dit i fet, els vam explicar (bé, l'Àngela ho va fer) el que buscava i al cap de 10 minuts ja estàvem caminant per la ciutat, a més de 30ºC i amb un Sol infernal, d'un pis a l'altre, veient les diferents alternatives que hi havia prop de la universitat. I després de visitar-ne 5 o 6, em vaig decantar per l'últim: un petit apartament de 58m2, a 5 minuts caminant de classe (al costat de la uni, però és que el campus d'aquesta és immens). I res, a continuació vaig perdre més de 3 hores per firmar el contracte, ja que no podia treure diners amb la Visa, volia conèixer exactament què deia el contracte (escrit amb caràcters xinesos, com no)...

Un cop acabats tots aquests tràmits, completament exhaust, vam anar a sopar un bon entrecot de vedella al pebre (ben picant, com tota la cuina xinesa) i després cap a l'hotel, a descansar, per fi. I aquí l'Àngela em va abandonar definitivament, a la meva sort, després de 3 dies en què havia estat la meva sombra.
I sabeu què em va passar pel cap en aquells moments? Que estava mort... si havia après alguna cosa de Suzhou durant aquell dia és que NINGÚ, ABSOLUTAMENT NINGÚ, PARLA ANGLÈS. Així que les meves expectatives per als propers dies no eren molt esperançadores, la veritat...

Demà segueixo, que me'n vaig a jugar a gatorball! Un dia d'aquests ja us explicaré en què consisteix, és ben divertit!

PS: Marc, he vingut a Xina a estudiar xinès i a veure les perspectives laborals que hi ha aquí per a algú amb la meva formació. Xina és el present i el futur, així que vull comprovar si som compatibles!

Finally I did it! I opened my blog!!

Hola a tots!! Al final m'he decidit, ho he aconseguit...INAUGURO EL MEU BLOG!! Tard, ho sé, però més val tard que mai no? El motiu del retard és que al principi no n'estava gaire convençut, creia que em trauria massa temps. Però després de tres setmanes, de respondre a moltíssims correus explicant gairebé el mateix, he arribat a la conclusió que serà la millor eina per mantenir-vos informats de TOT (i si em descuido quelcom, pregunteu!) el que em passa. Així que aquesta tarda, mentre em trobava assegut davant de l'ordinador recentment reparat, prenent-me un Nescafé (quin remei...) i escoltant "No miris enrere" de "Els Amics de les Arts" m'he il·luminat i he decidit fer la meva primera entrada!

Com tots/ gairebé tots/ potser ningú sap, estic perdut a la Xina. I d'aquest tema tractarà el blog, ja que cada dia em passen 1000 coses diferents, noves aventures i anècdotes: des de la primera classe de xinès, a practicar un esport del que mai havia sentit parlar abans (barreja de futbol, bàsquet, handbol, futbol americà...) o a fer una classe de "Jeet Kune Do" (d'aquí poc seré la reencarnació d'en Bruce Lee!!) en un parc de la universitat.

Respecte a la freqüència de les entrades, com va dir Guardiola: "No prometo títols; només prometo esforç". Adaptat a la meva situació, intentaré actualitzar el blog tan sovint com em sigui possible, però no prometo pas fer-ho a diari. Així doncs, comencem el relat d'avui...

Els meus primers passos a la Xina van ser molt durs. Vaig arribar un dilluns, calorós i humit, al migdia, i em van recollir a l'aeroport per portar-me a l'hotel. En aquells moments, no era conscient d'on estava i què hi anava a fer: tot em semblava un somni, irreal, com si en qualsevol moment hagués de sonar el despertador i despertar-me a casa, a Argentona. Poca cosa vaig fer aquell dia, més que passejar per Shanghai (gratacels i inacabable) i treure algunes conclusions interessants:

• 23 milions d'habitants són molts! Sé que sona obvi però fins que no t'hi trobes no t'ho pots imaginar. Tots els carrers semblen les Rambles en cap de setmana, el trànsit és infernal, no hi ha silenci enlloc (la música la posen els clàxons dels cotxes), l'aire és molt carregat...
• 1a decisió discutible de la RPC: sé que volen demostrar unió, que tots van a una, etc., però cal que un país amb més de 9.640.000 km² tingui només un fus horari?? A Shanghai el Sol surt a les 5 del matí i es pon poc després de les 6 de la tarda! El tema d'aprofitar la llum solar per reduir la despesa energètica no els importa gaire...
• A Xina predomina la regla del més fort! Sobretot al carrer, on la prioritat de pas és la següent: autobusos i camions (mai paren), cotxes, motos elèctriques, bicis i, per últim, vianants. I com es fa per evitar accidents? Doncs tothom toca el clàxon, a totes hores, i ja pots estar amb la orella atenta, perquè no pensen frenar...
• El cost de la vida és molt inferior al dels països desenvolupats: tot i ser un aspecte conegut per tothom, no per això deixa de xocar quan t'hi trobes. Menges en bons restaurants per menys de 10€ per persona (i això que Shanghai és molt car), et mous en taxi per 1€...

Per avui ho hauré de deixar aquí, a mitja explicació sobre Shanghai, però és que ara mateix acaben d'arribar uns amics al meu apartament, que avui fem nit de cine... Ja us explicaré!

PS: m'acabo d'afaitar, deixant-me bigoti...

PS2: en els propers dies ja penjaré fotos, canviaré el format, etc... però primer calia començar!