Finally I did it! I opened my blog!!

Hola a tots!! Al final m'he decidit, ho he aconseguit...INAUGURO EL MEU BLOG!! Tard, ho sé, però més val tard que mai no? El motiu del retard és que al principi no n'estava gaire convençut, creia que em trauria massa temps. Però després de tres setmanes, de respondre a moltíssims correus explicant gairebé el mateix, he arribat a la conclusió que serà la millor eina per mantenir-vos informats de TOT (i si em descuido quelcom, pregunteu!) el que em passa. Així que aquesta tarda, mentre em trobava assegut davant de l'ordinador recentment reparat, prenent-me un Nescafé (quin remei...) i escoltant "No miris enrere" de "Els Amics de les Arts" m'he il·luminat i he decidit fer la meva primera entrada!

Com tots/ gairebé tots/ potser ningú sap, estic perdut a la Xina. I d'aquest tema tractarà el blog, ja que cada dia em passen 1000 coses diferents, noves aventures i anècdotes: des de la primera classe de xinès, a practicar un esport del que mai havia sentit parlar abans (barreja de futbol, bàsquet, handbol, futbol americà...) o a fer una classe de "Jeet Kune Do" (d'aquí poc seré la reencarnació d'en Bruce Lee!!) en un parc de la universitat.

Respecte a la freqüència de les entrades, com va dir Guardiola: "No prometo títols; només prometo esforç". Adaptat a la meva situació, intentaré actualitzar el blog tan sovint com em sigui possible, però no prometo pas fer-ho a diari. Així doncs, comencem el relat d'avui...

Els meus primers passos a la Xina van ser molt durs. Vaig arribar un dilluns, calorós i humit, al migdia, i em van recollir a l'aeroport per portar-me a l'hotel. En aquells moments, no era conscient d'on estava i què hi anava a fer: tot em semblava un somni, irreal, com si en qualsevol moment hagués de sonar el despertador i despertar-me a casa, a Argentona. Poca cosa vaig fer aquell dia, més que passejar per Shanghai (gratacels i inacabable) i treure algunes conclusions interessants:

• 23 milions d'habitants són molts! Sé que sona obvi però fins que no t'hi trobes no t'ho pots imaginar. Tots els carrers semblen les Rambles en cap de setmana, el trànsit és infernal, no hi ha silenci enlloc (la música la posen els clàxons dels cotxes), l'aire és molt carregat...
• 1a decisió discutible de la RPC: sé que volen demostrar unió, que tots van a una, etc., però cal que un país amb més de 9.640.000 km² tingui només un fus horari?? A Shanghai el Sol surt a les 5 del matí i es pon poc després de les 6 de la tarda! El tema d'aprofitar la llum solar per reduir la despesa energètica no els importa gaire...
• A Xina predomina la regla del més fort! Sobretot al carrer, on la prioritat de pas és la següent: autobusos i camions (mai paren), cotxes, motos elèctriques, bicis i, per últim, vianants. I com es fa per evitar accidents? Doncs tothom toca el clàxon, a totes hores, i ja pots estar amb la orella atenta, perquè no pensen frenar...
• El cost de la vida és molt inferior al dels països desenvolupats: tot i ser un aspecte conegut per tothom, no per això deixa de xocar quan t'hi trobes. Menges en bons restaurants per menys de 10€ per persona (i això que Shanghai és molt car), et mous en taxi per 1€...

Per avui ho hauré de deixar aquí, a mitja explicació sobre Shanghai, però és que ara mateix acaben d'arribar uns amics al meu apartament, que avui fem nit de cine... Ja us explicaré!

PS: m'acabo d'afaitar, deixant-me bigoti...

PS2: en els propers dies ja penjaré fotos, canviaré el format, etc... però primer calia començar!