Des de Xina amb... humor!!

Bon dia a tots! Here we go again, a l'altre punta del món i pelant-me de fred... Perquè en fa molt, i més encara quan penso en el bon temps que fa a Catalunya, on cada matí surt el Sol i les temperatures són ben primaverals, on cada dia gaudiu d'un cel ben blau, quina enveja! :) Tot i així no em queixo pas, amb el temps he anat aprenent maneres de combatre el fred -sobretot l'any passat a Viena- i, ara mateix, em trobo a la taula de l'escriptori amb el calefactor -aire condicionat- engegat a 27ºC, tota potència i enfocant-me directament. Encara que no puc evitar mirar cada dos per tres la previsió meteorològica, esperant veure el dia en què les temperatures pujaran de 6ºC i en què apareixerà el Sol, ja que tot i poder aguantar el fred, no puc viure sense el Sol i el cel blau...

Per sort, aquesta és la única cosa de la qual em puc queixar. La resta, tal i com us he anat informant, genial! Així doncs, anem per feina...

Tot i portar despert poc més de 6 hores -ara són les 13:15h-, avui ja m'han passat un parell de coses dignes de compartir.

Us posaré en situació. Les 8:30, comença la classe de xinès i, com sempre, jo arribo just en punt però tothom ja està assegut i preparat. Conclusió: tothom m'observa fins que arribo i em sento al meu lloc. El meu estat: semi-despert, semi-dormit. La professora s'adona que encara tinc lleganyes als ulls així que pensa: "Ara veurà..." -mentre fa un somriure maligne- i em crida perquè vagi a la pissarra, davant de tota la classe, a respondre algunes preguntes sobre el tema de la lliçó: llogar un pis. Conseqüentment, em passo els següents 10 minuts responent a preguntes sobre el meu pis: com és, quan costa, on està, si visc sol -pregunta interessada? Qui sap, però la resposta negativa ha generat polèmica-, etc. Al final, quan semblava que ja podia tornar cap al meu lloc -ara ben despert- la professora ha demanat si quedava alguna pregunta. I això que una noia asiàtica -lamentablement encara no distingeixo entre coreanes i japoneses- aixeca la mà, tothom pendent del que dirà, i pregunta: "Et puc fer una foto?". Primer creia no haver-la entès -i ho esperava-, però no, ha repetit la pregunta i jo, amb cara de circumstàncies -i mentre tota la classe no parava de riure- he hagut de somriure a la càmera...

I la segona "anècdota" del dia ha estat quan durant segona classe del dia la professora ha vingut a parlar amb mi per dir-me quant contenta estava de tenir-me a classe, ja que vaig ser el millor alumne del curs a primer. La veritat és que m'ha fet molta il·lusió. :)

Això és tot per avui. Ara em toca estudiar una mica, després aniré al gimnàs a cansar-me una estona i a la nit quedaré amb els amics per anar a prendre quelcom. Amics que, per cert, aprecio moltíssim i amb els quals cada dia fem una cosa o altre -ahir, per exemple, va tocar "story + movie night"-.

Espero que tots estigueu passant una gran setmana, i a veure si m'aneu trucant o escrivint correus informatius! Va, no sigueu mandrosos! Una abraçada a tots!!!

PD: Per què utilitzar camions? Res com la força humana, o no? Jutgeu-ho vosaltres mateixos...

Tot i que no ho pugueu veure -no vaig tenir temps de fer una bona foto- un home arrossega tota aquesta pila de cadires...

China, 2nd part: can it be better than the first?

Hey hey hey!! I'm back! Twice back, in fact. First to China, where I got back last Monday. And second, to the blog. Has been a really long time without writing, maybe too long, but I guessed I lost the inspiration for a while. Or, a more plausible hypothesis, lately I have been having so much fun that I didn't find the time to sit in front of the computer. Yes, I guess the second hypothesis is the good one...

So here I am, back in my beloved Suzhou! :) I must admit it was hard to leave home, I have had so much fun there this last month -but that'll come in the next chapter of the blog-... However, it was just getting to Suzhou, meeting my great friends and the lost smile -luckily! Me without a smile? That's so wierd, isn't it?- was back in my face! How can't I be happy with the life I have? Not to make all of you jealous, but I'm 23 and after living for one year in Vienna, now I have the chance to live in China for at least another year -while studying chinese-, where I'm surrounded by great people! I love it!!

It's my forth day in China and I just can't complain about anything. On Tuesday I went for dinner with Raph's -my swiss bro!- family. They are great and funny people, specially his brother and sister with whom yesterday, together with all my friends, we celebrated the welcome back party.

And luckily the jet lag hasn't really affected me. Well, yes, it did once. I must admit that yesterday I slept for 14 hours!! I don't know why, it may be that I didn't sleep well the last days at home or whatever, but I went to bed at midnight and woke up at 2PM!! It's the first time in my life I sleep so long... Unfortunately, that means I missed class but, to make up for it, I spent a couple hours studying in the afternoon -enough time to learn all the new characters- before going to the party.

And now I just came from having a coffee and dinner with my friends Martin and Raph -the swiss team!-. So, what else can I ask for? The answer, easy: NOTHING!

That's all for today, I'll try to write often in the blog but at the same time, the posts will be shorter as back home I realised that most of you didn't have time -or patience ;)- enough to read the long posts I used to write. Now you don't have ANY excuse!!! :D All the best!

"El xino"

Finally back!!

Here I am again!! Sento la llarga absència però entre estudiar, viatjar i també, cal admetre-ho, la rutina, he tingut poc temps i poques coses a explicar. Però com que sé que sense mi no podeu viure -o això penso jo! :)- he tornat per posar-vos al dia! En aquest darrer mes han passat moltíssimes coses: vaig tenir l'examen de meitat de semestre, he assistit a una carrera de crancs -i el “meu”, el cranc pel qual vaig apostar, casi guanya...-, he començat amb les compres de Nadal i... he anat a Beijing!!!! De fet, això ha estat aquest darrer cap de setmana! Així doncs, som-hi...

Ara mateix em trobo a la cafeteria de la universitat, on he vingut a estudiar xinès ja que a casa és gairebé impossible -masses distraccions, des d'amics al propi ordinador!- i, després de 90 minuts estudiant caràcters sense parar -em sé TOTS els que hem estudiat fins ara, uns 400 suposo...- necessitava un descans, una desconnexió, així que què millor que escriure al blog per posar-vos a tots al dia!! Comencem la història des del principi...

Com us he dit, a finals d'octubre vaig tenir els mid-term exams: listening, speaking and grammar. I van anar molt bé, la veritat. De listening i speaking vaig treure la millor nota de la classe, i en el de gramàtica només vaig cometre un error. De totes formes, he de reconèixer que eren fàcils, se'ns hauria d'haver exigit més -i així ho estan fent actualment!-.

Després dels exàmens, vam tenir un parell de dies de festa que vaig aprofitar per “remodelar” el pis. Ja que em quedo un any, doncs volia que fos més acollidor: vaig comprar mantes per al sofà, més coixins, etc. I ara està molt millor! Qui vulgui, pot venir a visitar-me i comprovar-ho!

I com us deia, vaig assistir a un dels esdeveniments de l'any: UNA CARRERA DE CRANCS! Era en un bar, i amb cada consumició et regalaven una aposta de 50 RMB per al cranc que volguessis. I quin vaig triar jo? Doncs el que em va caure millor... es deia “Rami's a bitch”! Amb aquest nom, qui no l'hauria triat?

El format del campionat era senzill. Hi havia nou participants, que al principi es dividien en tres carreres eliminatòries amb tres crancs cadascuna, el guanyador de la qual passava a la ronda final. I què significa “carrera de crancs”? Doncs deixaven anar els crancs al centre d'una pista i aquests havien de creuar una línia, situada tant a la dreta com a l'esquerra. I quin ambient es respirava? Recordeu el primer Barça-Madrid d'en Figo? Doncs pitjor! Tot de hooligans envoltant el recinte/pista per on havien de córrer els crancs, animant-los -més aviat, insultant-los- perquè anessin més ràpid... Perquè està clar, els crancs entenen l'anglès!!! :D

El meu cranc participava a la segona eliminatòria i, com no podia ser d'altre manera, va guanyar! Si és que amb mi animant-lo, que esperàveu?? :P

Així doncs, després d'una primera ronda d'eliminatòries molt disputada allà teníem al número 5, en Rami's a bitch, a la gran final! I imagineu-vos que content em vaig posar quan, després de deixar als crancs al centre de la pista, el meu va ser l'únic que es va moure, i a quina velocitat -ni un Fórmula 1- cap a la línia de meta. Però quin cabró!! Qui pot confiar en els crancs? Voleu saber què va passar?

Després d'una sortida perfecta, avançant a tots els rivals, va arribar a la meta -allà estava jo, saltant d'alegria-, la va creuar amb la primera pota... i així es va quedar!!! Mai sabré si li queia malament i em va voler jugar una mala passada, si els meus crits d'energumen el van espantar... Igual que mai sabré que se'n va fer dels 9 crancs participants -sopar d'algú?-.

De totes maneres, va ser una nit genial, molt divertida!

I després d'això, quina altra aventura ve? Beijing!!

Però si en voleu saber més, haureu de seguir el blog durant la propera setmana, ja que avui no tinc més temps -a part, vull crear tensió, intriga, que tots us pregunteu què se n'ha fet de mi!-. Per tant, demà o dijous sabreu més de mi! Una abraçada a tots!!!!!

El xinès!

PS: Sabeu a quants graus estem? A 25ºC, i és gairebé Desembre!! 我 愛 苏州

 

 Sí, aquest sóc jo cridant : "I'm the king of the world!!" a la gran muralla Xina!

PPS: m'he oblidat de presentar-vos a la meva veïna, aquí la teniu!

Exhausted and destroyed... but happy as a puppy!

Bon dia a tots!! Encara que per a mi ja és la tarda, en concret les 15:51...

Us preguntareu a què ve aquest títol de l'entrada no? Doncs senzill, els adjectius descriuen l'estat físic en què em trobo: destrossat! I per què? Ara us ho explicaré... En quant a "happy", que aixequi la mà qui mai m'hagi vist trist. No veig cap mà eh -i això que tinc una bona vista...-! Bé, doncs la veritat és que sempre estic content, també en dies com avui quan fins i tot els dits gairebé em fan mal quan escric a l'ordinador...

Però us dec una explicació, perquè ja imagino a molts de vosaltres malpensant: "Quina festa que es deuria muntar aquest ahir!", "Quants dies deu fer que no dorm?", "Aquest happyflower, quina vida...", "Pobrissó, deu estar esgotat de tan estudiar", etc. Segur que si fes una enquesta, molts de vosaltres votaríeu per la última frase oi? Va, no sigueu tan malpensats... A més, la frase que millor explica la causa del meu cansament és precisament aquesta! Anem amb la història doncs...

Tot va començar un matí fred i boirós, amb un plugim d'aquests que penses: "Què he fet per merèixer això? Que plogui bé o surti el Sol, però això...". Eren les 8:29 del matí, i allà em teniu a mi, corrent a través de la universitat per no arribar tard a classe... Malauradament, els miracles no existeixen i, tot i arribar exhaust, la classe ja havia començat, la professora ja havia dit "你们好" i els alumnes ja havien contestat "你好 闻老师!"... Perdoneu per l'ambientació tipus història èpica, m'ha fet gràcia. La veritat és que vaig arribar just quan la classe començava. Al migdia, després de les classes de xinès, vam anar a dinar amb els amics i, tot seguit, a estudiar a la cafeteria durant un parell d'hores.

Quan ja no podíem més, vam decidir anar al gimnàs. Érem un grup prou gran -normalment hi anem 2 i ahir érem 5!- així que un cop canviats, suant i cridant com animals cada cop que aixecàvem una pesa -mentre, com bons intents de "homes forts", ens miràvem al mirall... :D- ens hi vam estar més d'una hora, fins que vam acabar morts. I ahir especialment, perquè al ser uns quants nois, com bons "machitos" que som, doncs no hi havia qui es rendís, qui digués: "Aquest pes no el puc pas aixecar" o "Ja no puc més, no em queden energies". Conseqüentment, després de la sessió de gimnàs no hi havia qui caminés, així de destrossats estàvem...

Però per recuperar-te, què millor que l'estudi del xinès i de l'alemany? Com si no n'hi hagués prou amb una, he decidit estudiar una hora diària d'alemany perquè si no, el perdré... I com ho faig? Doncs escric un diari en alemany, on explico el que faig cada dia, algunes tonteries que em passen pel cap, etc. Per cert, si algun hacker està llegint això i sent curiositat per llegir-lo, el document està protegit amb contrasenya! :D

Bé, deixem-nos de tonteries. Després de tot això, encara ens quedava una cosa per fer: Jiujitsu, un art marcial japonès! Amb un parell d'amics, vam anar a fer una classe de prova, a veure si ens agradava i ens hi apuntàvem. Em va encantar, ens vam passar dues hores practicant lluita al terra: claus i com desfer-se'n. Va ser molt útil i interessant, però va acabar amb les poques energies que encara em quedaven.

I res, aquest va ser el meu dia ahir. La classe de jiujitsu va acabar a les una mica més tard de les 10 de la nit, així que després cap a casa: dutxa, sopar i a dormir!

I com m'ha costat aixecar-me avui... Però aquí estic, acabant l'entrada i preparat per tornar a l'estudi! Per cert, què us ha semblat la història que he creat a partir d'un dia qualsevol? Espero no haver-vos avorrit gaire.

Me'n vaig, que tinc deures a fer! Per cert, ja he superat la meitat de la meva primera estada aquí!! En 2 mesos i 2 dies estaré a casa, que ja tinc ganes de veure-us a tots -excepte a una tal Charlie Pee...-. Ah, i m'acabo de comprar un bitllet d'avió per anar a Viena del 19 al 22 de gener, a veure amics i congelar-me... Si algú es vol apuntar, només cal que m'ho digui! Jo, encantat!!

Ale doncs, us deixo. Espero que passeu un molt bon dia!! Una abraçada!!

El xino!

PS: Ah, que me n'oblidava, i lo de "happy as a puppy" doncs mira, he fet un rodolí, m'ha fet gràcia i allà el teniu!

3rd of November... My 67th day here!

Hola a tots, ja torno a ser aquí! No és que hagués marxat a algun lloc, sinó que com tots haureu comprovat la freqüència amb que escric al blog a decaigut molt. La raó?

1. Malauradament, no tinc tantes històries per explicar ja. Suposo que és l'efecte de l'adaptació, la rutina...
2. M'he posat les piles amb el xinès! De fet, aquesta setmana he tingut exàmens de meitat de semestre.

De totes formes, ja fa més de 2 mesos que estic perdut per aquestes terres llunyanes i m'agradaria fer-ne una valoració, analitzar com han canviat les coses. A més, estic gairebé a la meitat de la primera part de l'aventura, perquè l'11 de gener torno cap a casa, a passar-hi més d'un mes -el segon semestre no comença fins a finals de febrer-.

Així doncs, comencem. Crec que aquests dos mesos es poden diferenciar, principalment, en tres etapes:

1. L'arribada: tot i dir-se així, fa referència a les primeres dues o tres setmanes que vaig passar aquí. Quina era la característica principal d'aquesta període? Probablement fos el descontrol. El xoc cultural, el canvi, va ser tan gran que durant un temps vaig perdre el nord. El fet de no entendre gairebé res -tan per l'idioma com per la cultura- va provocar que ho volgués provar gairebé tot. I si a això hi sumem que en aquell moment, on tot era nou, em van assaltar els dubtes sobre el meu objectiu aquí, doncs ja us podeu imaginar el resultat no? Encara que això no vol dir que me'n penedeixi, vaig passar-m'ho molt bé, conèixer moltíssima gent... L'únic però? Vaig "perdre" de vista l'objectiu pel qual estava aquí: aprendre xinès i la cultura Xina.
2. "Equilibri": després del descontrol de les primeres setmanes, vaig decidir buscar un equilibri, recobrar els pilars bàsics que sempre han marcat la meva vida: estudi, amics i esport, donant molta importància a aquest últim, ja que per a mi és una forma de desconnectar. I quins esports faig? Lamentablement vaig deixar la meva raqueta de tenis a casa -qui em coneix sap que, per a mi, el tenis és una necessitat- així que vaig haver de buscar substituts: futbol, futbol americà i gimnàs. Pot ser que molts de vosaltres no considereu aquest últim com un esport, sinó com un culte al cos. Almenys per a mi, el gimnàs és una teràpia, l'únic moment del dia en què el meu cervell "no funciona" -tot i que alguns creieu que mai ho fa... eh, Charlie?-, no penso en res més que: "Seré capaç d'aixecar aquest pes, o fallaré i la cicatriu del nas -suposo que tots en sabeu la història- tindrà, per fi, una companya i deixarà de sentir-se sola?". Gràcies a aquesta barreja, em vaig centrar, vaig començar a estudiar xinès més seriosament i tot funcionava a la perfecció.
3. L'objectiu real: va començar fa 3 o 4 setmanes, i és l'etapa en què em trobo. Tot i que un cop trobat l'equilibri, la meva vida era molt satisfactòria, em vaig adonar que podia donar, rendir molt més, sobretot amb el xinès. En aquells moments, seguia les classes sense cap tipus de problema, feia els deures, estudiava els caràcters, etc. No estava pas malament, però això no m'ocupava més d'una, o màxim dues, hores diàries. Per a l'objectiu en aquells moments -estudiar xinès un any, és a dir, fer dos cursos- n'hi havia més que suficient! Però em vaig adonar que el meu objectiu era erroni: no es tractava de fer i aprovar dos cursos de xinès, sinó d'aprofitar aquesta oportunitat per a parlar xinès el millor possible. Decidit això, com que podia rendir molt més, vaig començar a optimitzar el meu temps per a disposar de més hores lliures per dedicar a aquesta llengua, una de les més -si no la més- difícils del món. I a què vaig dedicar aquestes hores? Classes de cal·ligrafia, treball extra per al professor -que per sort m'ajuda perquè veu que vull aprendre-, sessions d'intercanvi d'idioma, utilitzar el xinès en la meva vida quotidiana -quan és possible-... I el resultat? Doncs ara per ara no em puc pas queixar! Ens al contrari, aquesta setmana he tingut els exàmens de meitat de semestre i m'han anat molt bé. A més, em començaré a preparar per fer l'examen HSK-4 al juny, per al qual he de dominar uns 1.300 caràcters.

Bé, aquest és el resum dels meus primers dos mesos aquí. Ara estic "de vacances" -tenim dos dies lliures- a l'espera dels resultats dels exàmens. Alhora, també vull arreglar una mica el pis, que hi viuré durant gairebé 1 any...

Ladies and gentlemen, us deixo que aniré al gimnàs a cansar-me una estona. Ja que us he explicat -i porto fent-ho durant un temps- la meva vida, m'agradaria que si llegiu aquesta entrada m'expliquéssiu, encara que fos amb un parell de línies, que n'és de vosaltres.

Així doncs, a l'espera de les vostres respostes, m'acomiado! Molts petons i abraçades per tots! Ciao!!

Kung Fu Masters!

Ladies and gentleman, today I have the great honor to explain you the story of the new KungFu masters: Raphi and Pol! I can imagine your faces and thoughts -what the f*** is he saying?-... However, after doing an exhibition in front of thousands of Chinese people I can say it loud: WE'RE THE KUNG FU KINGS OF THE WORLD!! So let's go to the story...

Everything begins on a sunny but really cold Tuesday, long ago... No, in fact it was this last Tuesday. After a couple days of rest, I finally recovered from my birthday -don't trust me, it's just to make the story more interesting-. I had my batteries full again! So I went to school happy -sun + energies = Happiness!-, then for a good -and cheap!- lunch to the school shitang and afterwards, home to answer some emails. When all that was done, I went to the gym and then I met my Chinese laoshi to speak about the next semester...

But wait, before going on with the story I'd like to stop for a while to talk about the university shitang -canteen in English-. For a less than a € you get such good fried rice, noodles, soup... whatever you ask for! From noodles' soup to chicken curry fried rice, there are thousands of different choices and all as good as cheap! So you can imagine how much I do enjoy it, everyday eating there... :D

Anyway, back to the story! After speaking with my teacher, I met Raphi -also known as maricon, Raph, Raphael, swiss guy...- and he told me he'd received a text from our Kung Fu teacher speaking about a Kung Fu exhibition, and whether we could find some time to train. We called him, and he told us we should be training in 1 hour, because the next day -Wednesday- we had an exhibition in front of "the whole" university! Our thoughts? "What's going on here??" However, curiosity kills and there we were, with our jeans and school bags, at 5 in front of the supermarket waiting for our martial arts' master. And there he came, tall, thin and skinny, so harmless -if he was not a kung fu genius...-! And what did he tell us? "Look guys, tomorrow the East Meet West Club organizes a cultural exchange, and you're supposed to perform a self-defense exhibition." Our answer? Easy! "Do you realize we've just come twice to Kung Fu?". He didn't say it -he just told us to train hard- but I bet at that moment he thought "Nothing is impossible! Or I hope so -that was after seeing me "training hard"...-".

So there we were, learning self defense in a park, when it was already dark -we didn't see what/where we kicked- and freezing, for over 2 hours! But then we got the reward: our Kung Fu teacher invited us for dinner!! The food was amazing! And afterwards, before going to bed we celebrated a "Horror Movie Night" at my place, where we watched "Insidious" and "A Serbian Film" -I don't recommend anyone to watch this last one, it's not scary but so disgusting...-.
However, after 2 hours of training the day before, there you have us on Wednesday... Just after school, we went to a square where they'd prepared kind of stage. There so many Chinese... thousands and thousands, and Raph and me there, ready for the show. You should have heard the people screaming, cheering at us when we got on the stage! For the results, check my facebook...

 

Amazed, aren't you? And that's just the beginning, today I attended another really funny Kung Fu lesson -and I have a new video-...
But that's another story, and I don't have time for it now. Today we're celebrating party, so I have to go and think what to wear, because I still don't have any idea. From Zorro to a Mummy, everything has come to my mind, but it's so hard to find costumes in here...
So, as soon as I can I'll write more stories. I hope you are all enjoying the weekend!! Una abraçada!

Em faig gran... i que bé em senten els anys eh!!

Ho sé, sembla mentida, sembla impossible, però és veritat: els anys també passen per mi!! El dissabte vaig fer-ne 23, per primer cop fora de casa ja que l'any passat, tot i estar vivint a Viena, vaig baixar a casa per celebrar-ho. I què tal l'experiència? Doncs aquí en teniu un petit resum...

Va ser un no parar! Des de bon matí, després de menjar un bon esmorzar americà -ous, bacon, torrades...-, per reunir energies per al dia, em van portar a fer turisme per Suzhou. Sonarà estrany, però porto gairebé 2 mesos aquí i encara no havia fet turisme per la ciutat -tot i ser considerada una de les més maques de Xina-. Així doncs, bambes còmodes i a caminar!

Vam anar a un parc on hi ha diversos temples, una pagoda... tot molt maco! I vam estar passejant fins ben entrada la tarda, quan em van portar de compres -necessitava roba!- i després, cap a casa a preparar-se, que a la nit tocava festa!!!
Aquí teniu algunes fotos del passeig:

Però el millor encara estava per arribar. Després de descansar una estona -havia de recuperar energies pel que m'esperava- vaig anar cap al Bookworm. Que què és? El Bookworm és un local majoritàriament per expatriats, una barreja entre restaurant-cafeteria i biblioteca, on a les tardes es pot anar a estudiar -gràcies a que és molt tranquil- i a les nits s'hi pot anar a menjar una bona hamburguesa mentre algú -qualsevol que en sàpiga- toca el piano en directe. No està gens malament eh! Doncs cap allà vaig anar, que m'hi esperava la festa d'aniversari!

I com va ser aquesta? Senzillament genial! Van venir més de 30 amics, vam sopar hamburgueses -boníssimes- mentre xerraven i preníem una cerveseta... fins que va arribar l'hora del pastís! Sabeu que un pastís pot tenir més d'una utilitat? La bàsica, i menys divertida: menjar. La segona, bastant més divertida, és com a arma. Sí, vam fer una guerra de pastís! I com funciona això? Doncs fàcil, es tracta de tirar-nos pastís, però amb una sola regla. Cal apuntar a la cara, ja que hem de ser respectusoso amb la roba -que des que visc sol m'he adonat del que costa de netejar!-. I com vam acabar? Us ho podeu imaginar... Ensucrats! I va ser divertidíssim! I res, després del sopar, de festa...

 

 

Per cert, què us semblen les meves noves sabatilles? Xules eh! Em van fer molts regals, des de les Dracula-sabatilles a làmpares d'aquelles amb una espelma a dins, que s'enlairen quan l'encens, passant per una barril de 5 litres de cervesa!
Senyoretes, senyors, he de marxar que tinc una tarda ben liada! Ara aniré al gimnàs -cal cuidar-se- que a les 15:20 em reuneixo amb el professor de xinès perquè em faci una carta de recomanació -vull demanar una beca pel segon semestre- i després he d'escriure un text en caràcters. A més, és possible que hagi d'anar a entrenar kung-fu -sembla ser que demà tenim una exhibició...- i, a la nit, fem horror movie night a casa meva! Ale doncs, una abraçada i fins aviat!

PS: Visca el Barça!!
PPS: I gràcies a tots per les felicitacions d'aniversari!!