Des de Xina amb... humor!!

Bon dia a tots! Here we go again, a l'altre punta del món i pelant-me de fred... Perquè en fa molt, i més encara quan penso en el bon temps que fa a Catalunya, on cada matí surt el Sol i les temperatures són ben primaverals, on cada dia gaudiu d'un cel ben blau, quina enveja! :) Tot i així no em queixo pas, amb el temps he anat aprenent maneres de combatre el fred -sobretot l'any passat a Viena- i, ara mateix, em trobo a la taula de l'escriptori amb el calefactor -aire condicionat- engegat a 27ºC, tota potència i enfocant-me directament. Encara que no puc evitar mirar cada dos per tres la previsió meteorològica, esperant veure el dia en què les temperatures pujaran de 6ºC i en què apareixerà el Sol, ja que tot i poder aguantar el fred, no puc viure sense el Sol i el cel blau...

Per sort, aquesta és la única cosa de la qual em puc queixar. La resta, tal i com us he anat informant, genial! Així doncs, anem per feina...

Tot i portar despert poc més de 6 hores -ara són les 13:15h-, avui ja m'han passat un parell de coses dignes de compartir.

Us posaré en situació. Les 8:30, comença la classe de xinès i, com sempre, jo arribo just en punt però tothom ja està assegut i preparat. Conclusió: tothom m'observa fins que arribo i em sento al meu lloc. El meu estat: semi-despert, semi-dormit. La professora s'adona que encara tinc lleganyes als ulls així que pensa: "Ara veurà..." -mentre fa un somriure maligne- i em crida perquè vagi a la pissarra, davant de tota la classe, a respondre algunes preguntes sobre el tema de la lliçó: llogar un pis. Conseqüentment, em passo els següents 10 minuts responent a preguntes sobre el meu pis: com és, quan costa, on està, si visc sol -pregunta interessada? Qui sap, però la resposta negativa ha generat polèmica-, etc. Al final, quan semblava que ja podia tornar cap al meu lloc -ara ben despert- la professora ha demanat si quedava alguna pregunta. I això que una noia asiàtica -lamentablement encara no distingeixo entre coreanes i japoneses- aixeca la mà, tothom pendent del que dirà, i pregunta: "Et puc fer una foto?". Primer creia no haver-la entès -i ho esperava-, però no, ha repetit la pregunta i jo, amb cara de circumstàncies -i mentre tota la classe no parava de riure- he hagut de somriure a la càmera...

I la segona "anècdota" del dia ha estat quan durant segona classe del dia la professora ha vingut a parlar amb mi per dir-me quant contenta estava de tenir-me a classe, ja que vaig ser el millor alumne del curs a primer. La veritat és que m'ha fet molta il·lusió. :)

Això és tot per avui. Ara em toca estudiar una mica, després aniré al gimnàs a cansar-me una estona i a la nit quedaré amb els amics per anar a prendre quelcom. Amics que, per cert, aprecio moltíssim i amb els quals cada dia fem una cosa o altre -ahir, per exemple, va tocar "story + movie night"-.

Espero que tots estigueu passant una gran setmana, i a veure si m'aneu trucant o escrivint correus informatius! Va, no sigueu mandrosos! Una abraçada a tots!!!

PD: Per què utilitzar camions? Res com la força humana, o no? Jutgeu-ho vosaltres mateixos...

Tot i que no ho pugueu veure -no vaig tenir temps de fer una bona foto- un home arrossega tota aquesta pila de cadires...